En terra de meravelles

Tot passava com per casualitat. Les nostres joguines de nens eren fonamentalment els objectes entre els quals vivíem. Amb les cadires construíem trens que viatjaven per tot el món (aleshores acotat al nostre entorn més proper), amb els pinyols d’albercoc fèiem xiulets minúsculs a l’arribada de l’estiu i amb les agulles d’estendre construíem mons imaginaris sempre diferents. 

Sovint ens calia fer servir els retalls de roba que sobraven dels vestits que ens feien a casa i que s’acumulaven en un saquet blanc de cotó que coneixíem amb el nom de coixinera dels retalls. Molts dels nostres projectes més reeixits tenien en aquesta coixinera un centre de recursos inqüestionable. 

La vida domèstica la portàvem enganxada a la sola de les sabates i la poesia ens arribava de les històries que el pare dibuixava per a nosaltres mentre ens les anava explicant i de les notes del piano que la mare tocava quan podia. 

Amb els anys, he anat afegint retalls de la meva vida a aquesta coixinera que encara conservo i de la qual surt aquest llibre. Com quan era petita, l’atzar ha seguit sent el meu fidel aliat.