Piero Sacchetto, un pintor universal

Era l’any 2007 quan el Victoria & Albert Museum de Londres va organitzar l’exposició Uncomfortable Truths per commemorar el bicentenari de l’abolició del comerç d’esclaus per part del parlament anglès. El nucli de la proposta consistia en oferir de forma simultània la visió de l’amo i la de l’esclau.

Artistes de procedències diverses, reconeguts per l’impacte de la seva actitud contra el racisme, van ser convidats a aportar llum nova sobre el llegat del comerç d’esclaus relacionat amb l’Imperi britànic. Amb les seves obres situades entre la col·lecció permanent exposada, Zoë Whithey, la curadora de l’exposició, volia oferir una història que durant molts anys s’explicava en la veu exclusiva dels traficants de persones.

En un dels passadissos del museu, es presentaven les pintures de set alts dignataris britànics del segle XIX, prohoms de la vida civil i eclesiàstica. Estaven instal·lats a molta alçada de manera que recordaven les imatges dels sants en una Esglèsia catòlica. Just sota seu, El Anatsui va situar el seu conjunt escultòric Akua’s Surviving Children.

En mans d’El Anatsui, un conjunt de troncs de fusta expulsats pel mar contra la costa en moments de tempestat, s’havien transformat en una processó de nens, joves i adults, la humanitat dels quals era evident malgrat que les figures no tenien rostre. Els troncs havien fet el camí des de Ghana, el país natal de l’escultor, fins a Dinamarca seguint la deriva del mar de manera semblant a com els esclaus havien estat forçats a deixar casa seva per sempre seguint una de les rutes de l’esclavatge.

Anys després, el 2020, es va presentar al Museu de la Immigració de Catalunya l’exposició “Només d’Anada” del pintor Piero Sacchetto i tot el món d' Uncomfortable Truths se’m va tornar a fer present com si els troncs a la deriva per mars i oceans tornessin a clamar justícia una vegada més.

Les pintures de Piero Sacchetto fetes amb sorres barrejades amb pigments dels colors del sol i del mar i de la por i de la fragilitat, de la desnutrició i de la falta d’aigua entre onades de fred i solitud fossin la seva resposta a aquell mateix comerç de persones que manté avui molts dels seus trets més ferotges.

Piero Sacchetto havia reaccionat amb les seves teles a la lectura del poemari Solo Andata d’Erri de Luca — on el no-retorn és plausible en cada vers—com El Anatsui ho havia fet a les imatges de les autoritats de guants blancs.

L’exposició va viatjar per Catalunya durant dos anys i va generar activitats de tota mena organitzades pels diferents museus on va fer estada —MHIC, Museu Terra de l’Espluga de Francolí i Fàbrica de les Arts Roca Umbert de Granollers.

Durant aquest temps, Piero Sacchetto, des del seu estudi de Pieve di Cento a l’Emilia Romagna, va atendre incansable les cartes i sol·licituds que rebia des de les escoles, de col·lectius de joves immigrants que han arribat a casa nostra sols i viuen en centres d’acollida, de grups d’ensenyants que moguts per l’exposició volien entendre més i millor les possibilitats educatives que se’ls obrien...

Així va ser com l’artista, seguint la ruta iniciada amb la lectura dels versos d’Erri de Luca, va crear obres noves que es van anar sumant a l’exposició, i com els grups de visitants van anar trobant en l’expressió artística formes de respondre a les emocions viscudes. La fotografia i el vídeo, per exemple, van entrar amb força com a llenguatges amb els quals deixar constància del fet que la immigració és el passat de tots, el present de molts i el futur possible de qualsevol.

Fa pocs dies, Piero Sacchetto va morir. Amb ell, vaig tornar, entre llàgrimes, sobre alguns dels drets fonamentals que nega la imposició d’un bitllet només d’anada. He recordat també el seu continuat esforç per canviar la realitat. Ara, vull acomiadar-lo, sense oblidar l’aprenentatge però amb el desig que ell mateix esdevingui per a mi un bitllet de retorn reiterat a totes les fonts d’esperança presents en la seva creació artística i resplendents en la nostra amistat.

Aquest matí, la seva filla Francesca m’ha explicat que, mentre ell era a l’hospital ja en un programa de cures pal·liatives, ella li va proposar traslladar a casa seva les pintures, les eines, els materials... tot el que conformava el seu estudi. D’acord tots dos, ella li anava preguntant de quina manera embalar les pintures, on li semblava millor que s’emmagatzemessin... ell li responia i després veien junts els vídeos que la Francesca gravava per a ell. L’amor, començament i final de la seva vida. Entre ell i nosaltres, un camí de pols que, sota la seva mirada atenta, espera ara els nostres pigments.