Parlem D'ART

Quan dos artistes es troben tot el que pot passar és imprevisible. Un exemple recent va ser l’estrena de la pel·lícula de Luis Felipe Ruiz The Wisdom of Wonder: Eugenia Balcells, once and again a l’auditori del Disseny Hub de Barcelona, projectada en el marc de la programació del Festival d’ART. A pantalla, en primer lloc apareix la careta del Festival, anunciant la pel·lícula de Carla Gutierrez sobre Frida Kahlo. La segueixen els documentals dedicats a El Anatsui, a Robert Rauschenberg, a Antoni Tàpies i a Gilbert & George per acabar tancant-se amb el film de Luis Felipe Ruiz dedicat a l’Eugènia Balcells. Tota una declaració d’intencions.

The Wisdom of Wonder va néixer de la creixent curiositat que Eugènia Balcells despertava en el cineasta i col·laborador seu, Luis Felipe Ruiz. Ell mateix explica com la persona amb qui treballava anava esdevenint als seus ulls un personatge que demanava ser atrapat en un documental. Com tots sabem, però, no és possible treballar i documentar alhora. Les dues activitats reclamen total concentració i com diu la dita castellana: “casa de dos puertas, mala de guardar”. Així que, volgudament o com a fruit d’aquesta doble porta, va anar prenent cos un diàleg entre ells que va trobar la càmera com a mitjà d’expressió —un instrument, per altra banda, que està sempre present en la seva activitat conjunta a l’estudi.

Així és com la pel·lícula recull la veu de tots dos. La de l’Eugènia, directament. La del Felipe, de vegades en directe i d’altres a través de la seva condició de guionista, muntador i director de la pel·lícula, però sempre des d’una actitud molt propera, lluny de tota ampul·lositat formal. Són molts els exemples d’aquesta complicitat —fa quinze anys que treballen junts— que poden resseguir-se al llarg del film. Jo en vull destacar la seqüència inicial.

Veiem a l’Eugènia treure una bola de mirall — com una lluna plena — d’una capsa de cartró qualsevol, i entrar a Grand Central de Nova York, en un estat d’agitació evident, preguntant-li al Felipe quan començaria a filmar. Ell, tot ignorant la seva pregunta, continua caminant i ella, mentre es prepara mentalment per a ser filmada, es debat entre seguir-lo o avançar-lo. Són moments d’escalfament que no semblen tenir cap altre objectiu i resulta estrany que hagin mantingut el seu lloc en la pel·lícula definitiva. Finalment, tots dos entren a l’estació: aquell espai màgic amb una il·luminació digna de les millors pintures del renaixement italià. L’Eugènia comença a recórrer un dels vestíbuls més singulars del món amb la mà dreta alçada de manera que el seu globus de mirall es faci ressò de tot el que passa en aquell moment. Una persona se li acosta i li pregunta, amb un gran somriure, què està fent. “Un autoretrat”, respon l’Eugènia, i la càmera, que recull el riure satisfet de les dues, s’enfila amb calma fins a mostrar de forma espectacularment nítida el conjunt d’aquest rebedor extraordinari a l’estació central de la ciutat, on un globus blanc es belluga recollint tot allò que veu.

L’escena, que en un primer moment pot confondre l’espectador, desvetlla en pocs minuts una metàfora d’aquelles que només les arts poden fer visibles. Permet imaginar cada persona que travessa des del carrer fins a les andanes com a portadora del reflex que tot el seu entorn destil·la en ella. Cadascuna diferent, i totes provinents, però, d’un mateix estímul. Una estació de tren multiplicant-se fins a l’infinit per exemplificar una visió de la humanitat dels humans. 

La pel·lícula segueix i fa visibles algunes característiques invisibles de la llum que l’Eugènia persegueix des que, sent encara una nena, va rebre un regal del seu avi consistent en unes ulleres que, gràcies a uns prismes laterals, li permetien, amb un simple moviment dels ulls, mirar alhora endavant i endarrere. La càmera en mans del Felipe fa el mateix esquivant així el temps lineal i l’espai encapsulat. Quan dos grans artistes es troben, ningú no pot predir fins on seran capaços d’arribar.