Tristament algunes coses són definitives.

Aquesta nit he tornat a escoltar la lliçó amb la qual el meu amic Josep Maria Terricabras va tancar la seva etapa com a docent a la Universitat de Girona. Em va semblar que acompanyaria bé el meu estat d’ànim tan entristit per la seva mort sobtada.

Ell començava dient que volia mirar a totes i cadascuna de les persones del públic perquè hi veia moltes cares conegudes des de feia molts anys, però també antics alumnes dels quals se li perdien els noms però no l’expressió. I volia mirar-los a poc a poc perquè potser un grup com aquell no tornaria a reunir-se fins el dia d’acomiadar-lo definitivament d’aquest món i, aleshores, ell ja no els podria veure.

Mentre l’escoltava em vaig recordar del nostre amic comú, Xavier Rubert de Ventós, amb qui un dia, sortint d’un acte de comiat, vam comentar la possibilitat de fingir la nostra pròpia mort per poder sentir què deien de nosaltres parents, amics i coneguts, que sovint són paraules mai no pronunciades abans...

El que deia en Josep Maria Terricabras a la seva darrera lliçó universitària titulada Tot és provisional,  es va fer veritat ahir 16 d’abril del 2024, enmig d’un dia gris i ennuvolat de l’inici de la primavera. I avui som molts els que ens sentim en la necessitat de dir en veu alta tot allò que hem après del seu mestratge i com ens hem sentit sempre ben acollits en les pàgines dels seus llibres, en la defensa dels drets humans fonamentals que són comuns a la humanitat sencera sense excepció, i també en les tertúlies on ell, juntament amb la seva dona, la Montserrat Martínez, i les seves filles la Clara i la Júlia, ens oferien tot l’escalf que sempre ha regnat a casa seva.

A l’escriure aquesta pàgina quan el Josep Maria ja no la pot llegir, em sembla encara notar el somriure irònic d’en Xavier Rubert recriminant-me no haver seguit la nostra intuïció. Però ho faig ben conscient que tots dos seguiran sent per mi referents de maneres de viure que he tingut la sort de conèixer i estimar. Ho faig mirant a un futur que encara m’està sent concedit i que té en l’amistat el seu punt fort indiscutible. Avui el cel sembla augurar sol al migdia i em tornen a la memòria les darreres paraules que em va dir la Maria Aurèlia Capmany: tinc curiositat per saber com serà.