Inesperadament, en veu baixa

Vaig conèixer a la Carme quan les dues érem a la prehistòria de la nostra vida. Teníem poc més de vint anys. Una etapa en la qual  les dues buscàvem trobar el nostre lloc en un món que, en el nostre país, passava per un moment tan obscur que ni tan sols les preguntes eren fàcils de formular.

Les dues havíem anat a parar —mig per decisió mig per atzar— a fer de mestres a l’escola pública i, en bona part, va ser pensant sobre el nostre ofici que vam anar sabent qui érem nosaltres i quina mena de vida volíem viure.

Des d’aleshores han passat molts anys. Més de cinquanta. No ens vam perdre mai de vista i cada conversa, enllaçava perfectament amb l’anterior.

Des de les reunions del col·lectiu Paul Lafargue fins a les manifestacions en favor del dret a l’educació, passant per tota mena d’esdeveniments familiars i personals, la Carme i jo vàrem passar moltes estones juntes de franca companyia fins a generar una d’aquestes amistats que  resulten indestructibles.

Ara fa uns dies, sense preavís, vàrem tenir la nostra darrera conversa telefònica. Ella era a Palma, a l’hospital, la Irene de Puig i jo a Girona. La Maite Sbert ens acabava d’advertir de la malaltia de la Carme i nosaltres volíem sentir-li la veu.

La Carme ens va explicar a les dues alhora el seu entrebanc físic i la Irene i jo ens vàrem mirar dient-nos, sense paraules, que l’acompanyaríem tant com poguéssim fins que recuperés la salut.

No ha estat possible, directament. Però la seva història, sorgida d’aquella prehistòria comú que vam compartir, és ja part integrant de moltes persones d’edats i condicions diferents que han après amb ella, i gràcies a ella, el seu propi camí a la vida: des de nens i nenes de totes procedències fins a nosaltres que, sent avui aquí, reconeixem formar part d’aquest grup de gent que no seriem exactament els mateixos si la vida no ens hagués creuat amb ella.

Això és el que té dedicar-se a l’educació: que la vida dels grans queda en mans dels que acaben d’arribar i és així com s’assegura la eternitat de l’ànima humana.

No puc acabar sense recordar en veu alta aquell moment en el qual un alumne, dels que la Carme acollia a casa seva per ajudar-los a superar alguns punts difícils del seu aprenentatge, va aconseguir, finalment, llegir. La Carme per estimular-lo a seguir endavant en aquest món nou al que tot just estava arribant li va proposar que fos ell qui ensenyés a llegir a la seva veïna de replà que, amb més de noranta anys, encara desitjava aprendre’n.

El nen va acceptar el repte però s’inquietava molt quan l’àvia s’equivocava. La Carme li responia una i altra vegada que havia de tenir paciència —després que ella n’havia gastat a cabassos amb aquell nen que, durant molt temps, només volia anar a casa de la Carme perquè sempre li preparava un bon berenar.

Potser ella, la Carme, era la persona que millor va saber compartir, amb nens i ancians, el secret que uneix el berenar amb la lectura.

M’agradaria recordar avui el seu nom, escrit amb lletres de mel i de xocolata, perquè recollís en ell tota la dolçor que ha escampat en aquest món nostre que segueix encara molt difícil d’entendre.

Fins a la nostra propera conversa, Carme —aquesta vegada inesperadament en veu baixa.