I això la Carme Ripoll com ho resoldria?

Vaig acceptar fer-li classes particulars, em deia, perquè tenia alguna cosa en la seva mirada que em resultava lluminós. El seu pare, que treballava també en educació, m’havia explicat que li costava molt aprendre a llegir i que no era un nen que acceptés fàcilment la disciplina escolar.

La primera classe va començar, com ja saps que és el meu costum, , amb un berenar i una conversa relaxada a la taula de la cuina.

Vam parlar, em va seguir dient la Carme Ripoll, de coses diverses relacionades amb l’escola, la mestra, els seus companys i també de l’edat, del creixement, dels aniversaris. En una de les classes següents, quan els llibres ja havien entrat en joc, li vaig dir que aprendre a llegir era màgic, perquè llegint llibres aprendria les històries d’altres personatges i en fer-ho ell se sentiria créixer.

Un bon dia, mesos després, el nen va arribar a casa i abans fins i tot de saludar-nos, em diu:

- “Carme, tu creus que he crescut?”

- “No ho sé, des de la setmana passada, vols dir?”, em diu la meva amiga reproduint la cara de sorpresa que deuria fer davant del nen.

- “Tu em vas dir”, va seguir ell, “que si aprenia a llegir creixeria i avui la mestra m’ha dit que he llegit bé!”

I dirigint-se a mi, em va dir:

- “Tu què creus que li interessava més la lectura o el seu creixement?”

*

Aquesta història és una de les moltes que van anar-se produint al llarg de la vida d’aquesta mestra excepcional que ha estat la Carme Ripoll. El seu mestratge no ha conegut mai cap mena de límit i la narració que feia de les seves aventures educatives amb infants, ben diferents entre ells, tenien sempre un referent universal que les feien adients per pensar l’educació des de la vessant més innovadora possible, sense perdre de vista la realitat concreta en la que es produïa.

Recordo haver-li proposat moltes vegades que s’animés a recopilar-les perquè en el seu conjunt dibuixaven una concepte d’educació molt necessari i poc freqüent.

A ella, però, li agradava més bellugar-se entre el misteri de cada una de les classes que feia, acabant-les d’arrodonir al compartint-les amb  nosaltres, el seu cercle més proper.

El llegat que ha deixat a les nostres mans és tal que ens imagino somrient-li amb complicitat cada vegada que davant d’una situació educativa complexa ens preguntem: i això, la Carme Ripoll com ho resoldria?