La ignorància també s'aprèn

No hi ha ningú que neixi ignorant. Ben al contrari. La curiositat que ens configura ve d’origen. Com la capacitat de les tortugues per fer créixer la seva closca fins a la mida que calgui o la mutació del color de certes aus quan canvien les estacions de l’any.

Així que el que ens caracteritza és més aviat el desig de saber que barreja, sense parar mai, l’admiració amb la interrogació. Els humans naixem curiosos.

Però és cert que avui, en molts àmbits diferents, sembla que hagi arrelat la ignorància com a valor. Sembla que les conclusions que circulen a la velocitat del llamp tinguin en aquesta mateixa expansió desorbitada la garantia suficient per transformar-se en motors col·lectius.

Recordo que quan jo era jove, els anuncis publicitaris que aleshores estaven començant a situar-se en els dominis audiovisuals — la radio i la televisió incipient— tenien com a prova d’autenticitat l’expressió “científicament provat". No podia anar-se més enllà en el domini de la veritat. La ciència era a la vida de la compra-venda el que la divinitat era a la dimensió transcendent de la humanitat.

Avui, que la ciència està arribant a uns nivells de coneixement inaudits — sobre tot pel fet que les diferents disciplines que la composen fan esforços notoris per trobar punts d’intersecció entre elles i permeten intuir l’extraordinària complexitat sobre la que se sustenta la vida al planeta— avui, el menys teniment públic del saber apareix una i altra vegada tant en relació als grans temes que preocupen la humanitat sencera com a petites qüestions quotidianes.

I especialment resulta sorprenent com la ignorància tenyeix la vida col·lectiva també entre sectors de la població que sembla que han tingut més oportunitats que mai per accedir a programes d’educació al llarg de la vida. És a dir, no només accés a l’educació escolar sinó també accés a una xarxa cultural que cada vegada s’estén més —per cert gràcies a la tecnologia, filla directa del coneixement adquirit.

Les  formes de negacionisme i de dogmatisme exacerbat obren cada vegada més el seu gran angular i arribem a sentir barbaritats respecte a situacions tan evidents com les que s’agrupen sota l’epígraf “canvi climàtic” o com es llegeixen en el mutisme de tantes persones que participen en manifestacions públiques i que no són capaces d’aportar un sol argument per explicar el seu gest.

El pensament crític desvetlla i alimenta el saber i atorga a la curiositat humana un ritme de desenvolupament ple de troballes i d’incerteses alhora. De fet, fa d’aquest contrast el seu incentiu. Quan, en canvi, el que s’alimenta és la ignorància, tenyida d’ideologia,  i acaba esdevenint ella mateixa un valor que dona l’esquena al coneixement en curs, aleshores un vel d’incomprensió cau sobre la vida generant tota mena de malfiances, rancúnies i desesperança.

La curiositat humana obre camins de tota mena i l’educació que es configura al seu entorn multiplica els seus ressorts cada dia. El més sorprenent de tot és com, pel camí, ha anat entrant en joc una ignorància que reclama també el seu terreny. Una ignorància que  ja no es defineix com tot allò que encara no sabem i desitgem investigar, sinó una ignorància que es manifesta com una forma d’empedreïment de l’esperit humà més genuí. 

Aquesta ignorància no forma part de la nostra recepta vital bàsica, així que potser cal pensar que es tracta d’una ignorància apresa. Potser fóra temps de preguntar-se d’on ve i quin és el terreny que propicia el seu arrelament.