Un sol interruptor:AVC

“Aquest Univers que vostè a fet girar davant els nostres ulls, i les obres que l’acompanyen, invaliden tot el que jo he fet en el món de l’art durant tants anys! Com podré seguir endavant ara?”, va dir amb estupefacció el senyor Antoni Vila Casas quan, l’any 2020, acabava la seva visita a l’estudi de l’Eugènia Balcells a Barcelona. I girant-se a la seva acompanyant, la senyora Natàlia Chocarro, va seguir dient: “Hem d’organitzar una exposició i mostrar a tothom aquesta visió de l’univers i els camins científics i artístics que s’han hagut de recórrer per aconseguir crear-lo”.

El comentari va seguir el seu curs i el mes d’octubre del 2022 s’inaugurava a Can Framis l’exposició de l’Eugènia Balcells: Ella una i altra vegada. Finalment, el projecte no era aquell Anys Llum, que l’Antoni Vila Casas havia vist a l’estudi, sinó un recorregut pel món de les dones a través de l’obra de l’Eugènia des dels anys 1970 fins a l’actualitat —sinuositats de la vida!

Era la  primera vegada que les sales del museu s’omplien només de llum, ens deien els responsables de l’espai. Idealment un sol interruptor — a la pràctica un quadre de llums sencer— sumia tot l’entorn expositiu en un gris suau sobre el que es projectaven escenes cinematogràfiques on les dones, en contextos diferents, deixaven enrere el seu etern segon pla per interrogar directament als visitants.

L’Eugènia i jo vam acompanyar diversos grups de persones en la seva visita a l’exposició, i sempre vam ser molt conscients de fins a quin punt s’enriquia i es diversificava el discurs que prèviament havíem concebut. Res semblant però al darrer diumenge, poques hores abans de la clausura de la mostra.

Sense previs avís, el Senyor Vila Casas i la seva dona Montserrat Pasqual Samaranch van arribar a Can Framis al moment just en el qual iniciàvem la visita guiada. Vaig sentir una emoció extraordinària perquè, de cop, la conversa iniciada a l’estudi dos anys enrere revivia i avançava, portant amb ella totes les trobades al seu despatx d’Ausiàs Marc.

Des de la primera abraçada, com si un cadenat de contenció s’hagués alliberat, la visita es va transformar en un joc de complicitats on moltes consideracions, mai no expressades abans en veu alta, es van anar succeint fins a refugiar-nos, ara l’un ara l’altre, en la penombra de la sala i en el so de les pel·lícules, per tal d’eixugar-nos discretament les llàgrimes.

L’atzar, el més complex i ric dels destins, ens va beneir a tots amb un sol gest. Cap de nosaltres va saber trobar les paraules justes, així que el comiat, més mut que ampul·lós, es va cloure amb un desig compartit de retrobar-nos molt aviat. Potser, vaig suggerir, en ocasió d’algun dels concerts que el Festival de Torroella celebra al Palau Solterra…

Però, altra vegada, la vida va alterar les nostres previsions i finalment aquest mes de setembre s’ha endut la nostra esperada tertúlia més enllà de les geografies conegudes.

Fa uns dies, en la sobrietat de l’acomiadament d’Antoni Vila Casas, em semblava veure el seu somriure sorneguer mentre li sentia dir a la Natàlia, “cal anar en compte amb elles, a les seves mans una espurna esdevé un incendi!”. Un sol interruptor ens connectarà per sempre més a l’art català del segles XX i XXI— el seu identificador AVC, l’alt voltatge continua.