El dia de Nadal del 1994 érem tres al restaurant de la Clínica de la Sagrada Família de Barcelona. Darrere la barra, l’únic cambrer que treballava aquell dia. En un taula situada a la dreta respecte a la porta d’entrada, seia Carlos Saura quan jo vaig arribar i em vaig instal·lar en una tauleta entrant a l’esquerra, just en diagonal respecte al cineasta. Al cap d’uns minuts l’escena em semblava un fotograma.
El fet que no hagués trobat ningú als passadissos mentre baixava al restaurant em va fer pensar que estaríem sols —com així va ser. Mentre esperava que el cambrer prengués nota de la meva comanda, vaig dubtar si proposar-li de dinar junts a la mateixa taula: potser, sent Nadal...
Però no. Ell dinava amb un parell de catàlegs de màquines de fotografiar i de filmar, d’objectius i complements de tot tipus que estudiava amb molta atenció, mentre anava degustant la sopa de galets.
Jo, que era allà perquè feia companyia al meu pare hospitalitzat des de feia uns dies, esperava també la meva ració del menú del dia: escudella i canelons.
No podia deixar d’observar aquell director de cine les pel·lícules del qual tantes vegades havia inclòs a les meves classes per motius sempre diversos, però que m’oferien metàfores visuals inqüestionables.
Recordava com m’havia agradat veure una i altra vegada la seva versió de Carmen amb Antonio Gades i Cristina Hoyos que Edicions de l’Eixample va recollir tan brillantment en un llibre que avui és ja una joia de bibliòfil. Una imatge d’aquest film presideix des d’aleshores la meva taula de planxar.
M’incomodava, però, mirar-lo amb massa insistència després d’haver decidit no parlar directament amb ell, així que vaig treure la llibreta que sempre m’acompanya amb el seu corresponent bolígraf i vaig intentar descriure la situació.
Però, per què era Carlos Saura allà aquell dia?
A ell li van arribar els canelons primer que a mi i el cambrer li va suggerir menjar-los juntament amb una copa de cava per celebrar el naixement de la seva filla. Jo, des del meu lloc en la penombra del menjador, vaig caure de cop en l’equilibri inestable entre la vida i la mort. Ell celebrava l’arribada d’una nova criatura. Jo tenia alguna cosa a celebrar? Vaig mantenir el bolígraf quiet uns minuts. Tots dos érem en aquell menjador i representàvem els dos extrems d’una corda que, als meus ulls, estava esdevenint una d’aquelles cintes de Moëbius que no té ni començament ni final.
El meu segon plat va arribar sense l’oferiment d’una copa. Jo, però, la vaig demanar. Ja m’havia convençut que la vida del meu pare la mereixia i jo era allà en nom de la família sencera.
Vaig tornar a la memòria escrita recordant aquella escena de la pel·lícula Flamenco en la qual el Gran Farruco convida a Farruquito a ballar amb ell. El nen, d’uns vuit o deu anys, animat pel grup de persones que mantenen el ritme amb el moviment compassat de mans i peus, finalment es decideix i alça els braços fins a trobar el seu lloc en l’escena improvisada. Ballen junts fins que l’avi s’adona que el nét ha trobat el seu registre i està segur. Aleshores, lentament va fent-se fonedís de manera que quan la música es clou tots els aplaudiments són per al nen.
Escrivia sense aturador recordant com aquesta escena s’havia transformat per a mi en la metàfora educativa perfecta i havia reobert el meu interès per les jam sessions que sens dubte tenen aquest mateix regust de continuïtat i d’innovació.
Li va tocar a ell acomiadar-se, perquè el seu dinar havia començat una mica abans que el meu i també va acabar abans. Per marxar li calia alçar els ulls de les seves revistes professionals —cosa que no havia fet mentre menjava— i es va girar primer cap al cambrer i després cap a mi amb un gest de cortesia. Li vaig respondre, amb la llibreta mig coberta no fos cas que s’adonés que havia estat escrivint sobre ell mentre dinava.
Havíem estat tres. Acabat el dinar tornàvem a ser un, més un, més una.
Quan vaig tornar a l’habitació del meu pare, ell dormia. Em vaig asseure a prop seu i vaig resseguir trossos de la nostra vida en comú com si fossin seqüències d’un film retingut a la memòria i, entre núvols de migdiada, em va semblar que ell es transformava en el Gran Farruco i jo en el jove Farruquito.