Aprendre a viure amb el misteri
Aprendre a viure amb el misteri és una sentència que ve de lluny. No l’he perdut mai de vista perquè cada dia, només llegint el diari, apareixen nous exemples que ratifiquen la veritat que amaga.
Vaig repassar-ne alguns a la intervenció que vaig fer a la 24ena Conferència organitzada pel GrupIREF el passat mes de maig. La podeu seguir al seu espai virtual i tornar-vos a sorprendre de les imatges que la ciència és capaç d’obtenir a través de processos llargs i complicats que, després, els mateixos científics acaben interpretant amb noms que semblen més propis de la literatura fantàstica.
La fotografia d’un forat negre, que es presentava en aquell moment als mitjans de comunicació, va acabar rebent el nom de gegant plàcid, i, referint-se a ella, el físic Toni Pou va escriure en el seu article setmanal al diari ARA: gràcies a misteris i paradoxes com aquesta, la vida es torna deliciosament complicada.
La complexitat, venia a dir en la meva presentació, no és un problema sinó un reflex de l’estructura que sustenta la vida. La curiositat humana, que sembla no tenir límits, permet de tant en tant que es facin visibles alguns nòduls d’aquesta xarxa que relliga tot allò que existeix amb la seva història i així fa possible noves formes de desenvolupament.
D’aquí que el coneixement i el misteri vagin sempre units l’un amb l’altre en un equilibri necessari encara que sovint inestable. Alguns moments de la història són especialment recordats per la quantitat de descobertes aconseguides, d’altres, amb menys publicitat, semblen més aviat extensos camps en guaret — que no són el mateix que camps erms.
Les terres en guaret esperen, es refan, recomponen els seus nutrients per tornar a ser fèrtils, reposen, es deixen anar posseint per nova energia vinguda del sol i de la pluja i del pas del ocells... són una promesa. És per això que són part de la collita que vindrà al cap de dos o tres anys, els que siguin necessaris perquè la capacitat de fer fructificar les llavors s’hagi completat.
Els nens i nenes que van a escola es belluguen també entre moments de llum que el coneixement adquirit fa esclatar gràcies al seu permanent desig de saber, i moments de repós on, sense ser-ne conscients, van interioritzant tot allò que han sentit, han vist, han escoltat, que, en una paraula, estan aprenent.
L’enllaç entre el coneixement i el misteri el constitueixen les preguntes. Les preguntes amb les quals les mestres inicien el dia, el tema, la matèria... i les preguntes que els nens i nenes els adrecen cada vegada que volen saber alguna cosa per a la qual no tenen resposta.
En el seus llibres, el Dr. Matthew Lipman remetia a totes les criatures existents com a criatures misterioses. D’entre totes, les criatures humanes tenen la peculiaritat de ser alhora criatures misterioses i estar dotades de la capacitat d’interrogar-se sobre tot allò que perceben com a misteriós.
És degut al gran pes que en la vida humana té el fet de poder transformar qualsevol pensament en una pregunta que la filosofia i les arts van fer la seva aparició en un moment tan incipient del procés d’humanització.
Els primers filòsofs anaven guardant la sorpresa que determinades persones transformaven en preguntes (tal i com fan els nens i les nenes per trobar el seu lloc al món) i lentament les anaven rumiant com fan amb l’herba tots els ruminants. Com ells, que no deixen de processar l’aliment fins que, havent passat pels quatre estòmacs dels que disposen, es transforma en energia vital, els antics filòsofs mantenien viu l’interés fins que aflorava alguna resposta, fruit de la reflexió i la conversa. Respostes, però, que no esgotaven mai les preguntes.
Avui encara ens seguim preguntant d’on sorgeix la vida, com es possible la figura dels humans entre els animals, quines formes de continuïtat poden esperar-se d’una energia que hem decidit que no es crea ni es destrueix, que només es transforma...
Les arts han estat també des del començament les grans aliades de la filosofia per la seva versatilitat i la seva flexibilitat per afrontar preguntes des de perspectives ben diferents.
Respondre al misteri de la vida des de la poesia, des de l’escultura, l’arquitectura o la pintura, des de la dansa o la música, des del teatre o des de la literatura —incloent en ella des dels textos científics fins a les especulacions imaginatives de la pròpia filosofia — ha permès que la imaginació humana anés creixent en totes direccions i d’aquest creixement n’ha anat sorgint el que avui coneixem com a món contemporani.
D’aquí que cap sistema educatiu, per més que s’hi escarrassi, no podrà mai arrabassar la filosofia i les arts de les aules. Són l’aliment bàsic que reclamen els petits per fer-se grans. Són l’eina perfecta pels ensenyants que tenen per missió saber reconèixer el misteri, transmetre coneixement i preservar fructífera la humanitat dels humans.
D’aquí que quan el dia, el tema o la matèria es clou amb la pregunta: què hem après avui? la vida passa a ser deliciosament complicada i un nova jornada escolar esdevé una promesa desitjada.
