Els noms fan les coses

8 de juliol 2022. La Nau de Dents de Serra de Roca Umbert, la Fàbrica de les Arts de la ciutat de Granollers, s’obre a una cinquantena de persones que representen centres culturals de referència en els seus àmbits respectius.

Els convidats treballen en sectors diferents —arts plàstiques, música, tecnologia, animació cultural, centres educatius, arts escèniques...—que, tot i ser teòricament molt propers entre ells, tenen poques ocasions de compartir les seves experiències quotidianes de forma transversal. Potser per això, des de primera hora del matí la conversa va deixant moltes preguntes obertes damunt les taules rodones disposades per l’intercanvi i el debat.

El que sí tenen netament en comú és la seva vinculació amb el conjunt de la ciutadania a la que s’adrecen les institucions patrimonials en què treballen.

Recordo el meu dubte quan vaig incorporar-me a l’equip que va obrir el Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Quin nom designaria el que estava a punt de configurar: “Servei Educatiu del MACBA” o “Departament d’Educació del MACBA”? L’any 1995, ja tenia molt clar que els noms fan les coses i em va costar decidir-me. Finalment vaig optar per la primera denominació perquè creia que s’ajustava més al projecte que estava imaginant: clara presència en l’estructura del museu com a la veu dels visitants, però, alhora, aparent invisibilitat com a entitat separada de la organització i dinamització de les exposicions i els seus programes adjunts.

Des d’aleshores, sempre m’he fixat en la història de la denominació d’aquest àmbit de límits tan canviants: departament d’activitats culturals, departament de comunicació, servei de dinamització, programes educatius o netament escolars... Avui a Granollers sento repetidament el concepte mediació.

Un concepte que va prenent forma a mesura que la conversa porta a parlar de les idees que guien la programació actual dels equipaments culturals presents a la trobada.

El nom “Departament de mediació” em sona estrany, potser perquè a mi em desperta immediatament la idea de conflicte obert. Encara que en aquest context no sembla ser el cas, decideixo seguir el fil i recopilo un seguit de paraules que van obrint aspectes diversos de significació. Entre elles, me n’arriben tres en especial que sento una i altra vegada: incertesa, fragilitat i precarietat.

Entortolligant-les entre elles, dues observacions que troben lloc d’immediat a la meva llibreta: “... cal des-institucionalitzar les arts...” i “com fer contemporània  una obra que ja no ho és?”

En la conversa se senten veus en favor d’ “introduir la complexitat sense blanquejar les institucions”, “donar oportunitats al desordre i a la contradicció”, “assumir l’existència del fracàs”, “treballar en favor que els centres educatius no consumeixin els projectes culturals sense temps ni condicions per degustar-los”, “crear espais patrimonials de confiança i de tracte curós”, “reconèixer que no tots els límits son dificultats”, “recordar que els drets culturals inclouen també el dret dels que trien la opció d’allunyar-se dels centres culturals”, “la urgència que la mediació sigui un eix transversal permanent de les institucions que tenen a veure amb la conservació i transmissió del patrimoni”...

La bona organització de la jornada ha facilitat una conversa a moltes bandes i ha permès que paraules, observacions i preguntes quedessin com a agendes privades de reflexió sense necessitat de tancar-les en conclusions precipitades.

Jo marxo amb el ressò d’una intervenció fugissera: “... sempre ens preguntem per allò que les nostres institucions, els nostres departaments i serveis haurien d’oferir a la ciutadania, no és hora d’invertir els termes i esbrinar què és el que la ciutadania espera de nosaltres?”

Em venen a la memòria les pàgines de l’antropòloga Margaret Mead quan escrivia: Els joves ens fan les preguntes que nosaltres no ens  atrevim a fer-nos, ens cal, doncs, trobar espais de confiança suficients per poder buscar respostes conjuntament.

En el camí de tornada, recordo l’interès amb que la gent de l’educació vam rebre el concepte d’“antropologia cultural” que Mead ens va brindar i  faig extensiu a la seva persona el que el passat dia 3 vaig escriure en homenatge pòstum a Peter Brook: Arriba un moment que els grans es fan eterns”.