Dones pioneres

Museu d’Història de Catalunya. Dimecres 9 de març. Es projecta la pel·lícula Pioneres (Dones universitàries de la Segona República), escrita i dirigida per Lala Gomà Presas. La sala és plena de gom a gom. Totes les edats hi són presents. Moltes dones. Un projecte llargament meditat arribava al seu moment culminant: compartir amb el públic el record que filles i fills guarden de les seves mares, dones que, als anys 1930, van accedir a la Universitat de Barcelona.

La idea de la pel·lícula, explica la directora, neix del desig de donar veu a la valentia i a la tenacitat d’unes dones que no van cedir a les convencions de l’època i van perseguir la vida que desitjaven abans, durant i després de la guerra civil amb el devastador huracà de malaurances que va desencadenar.

Tenen ja 70 anys les filles i fills que donen veu a aquelles dones que van trencar els motllos socials dominants i es van matricular a la universitat. Han vingut a la projecció en companyia dels seus propis fills i filles, que veuen dibuixar-se a la pantalla, d’una manera inesperada, les imatges de les seves àvies i fins i tot besàvies.

De manera inesperada perquè no és el mateix la memòria que té una família del seus avantpassats que la visió combinada dels records que guarden d’un moment històric persones diverses que la pel·lícula ha permès que es trobessin.

La conversa filmada està presidida per Elisa Sales que ha arribat als 106 anys recordant que, si la guerra no hagués estroncat la seva carrera, li hauria agradat ensenyar. A ella, li va tocar viure l’exili. La seva presència a la pel·lícula, la seva història i la claredat i l’aplom amb el qual ella l’explica, autentifica totes les altres.

Els records que les mares havien deixat en els que ara són ja avis i àvies — i que avui seuen a l’auditori del museu al costat de filles i nétes— arriben des de la pantalla fins al pati de butaques tenyits d’aquelles impressions inesborrables de la infància. El públic escolta unes nenes i uns nens que la pel·lícula ha sabut despertar i genera un diàleg tan punt acabada la projecció.

La mort als 104 anys de l’Eulàlia Presas, la mare de la directora, va ser l’origen del projecte. No hi ha cap dubte que mereixia un homenatge una dona que, sense oblidar mai les funcions que se li suposaven com a dona, que no eren ni poques ni simples, va traduir Platò al català per encàrrec de la Fundació Bernat Metge— gràcies a ella ja no parlem del Banquet sinó del Convit — a més d’obres cabdals de la literatura anglesa com:  Orgull i prejudici de Jane Austen o La illa del tresor de Robert Louis Stevenson. Vull afegir, a més, que va jubilar-se com a professora no-numerària perquè no va voler sotmetre’s a les oposicions que feien dels professors d’institut, funcionaris.  

Jo vaig tenir la sort de coincidir amb ella al Institut Joanot Martorell on ella feia classe de llatí i jo de filosofia. La coneixia des de feia molts anys perquè era amiga de la meva mare, Dolors José, inclosa també a la pel·lícula Pioneres. Però treballar amb ella em va permetre eixamplar les meves expectatives professionals de manera notòria.

La meva mare no va haver de defensar davant del meu avi el seu desig d’anar a la universitat perquè ell volia que pogués ser lliure i viure de la seva feina —tot i que la va matricular a Farmàcia que oferia un futur segur a una noia de bé i ella, pocs dies després de començar el curs, moguda pel seu tarannà silenciós però decidit, va traslladar el seu expedient a la facultat de Lletres i va estudiar llengües clàssiques.

El col·loqui que va seguir a la projecció va deixar clar una i altra vegada que es molt difícil créixer sense referents i que els models de dones fortes i compromeses amb el seu temps és indispensable. A ningú dels assistents ens van passar desapercebuts els paral·lelismes entre les vides de les pioneres catalanes dels anys 1930 i les vides que estan afrontant avui les dones ucraïneses, i com elles tantes altres, que busquen refugi en algun lloc on sobreviure, com si la vida pogués tornar repetidament a punt zero.

Així que, moltes gràcies Lala Gomà per atrevir-te a fer una pel·lícula des del desig i des del convenciment que no hi ha cap excusa per deixar de fer el que es percebut com a just i necessari.