Des de la Sala Pina Bausch

Mercat de les Flors. Últim dissabte de novembre. Fred i fosc. Deborah Hay presenta la seva coreografia The Match amb la companyia sueca de dansa contemporània Cullberg.

Cap seient lliure. Tres ballarins i una ballarina a l’escenari. La il·luminació els segueix sense desaparèixer del tot del pati de butaques. L’únic so de la representació és el que emeten els propis ballarins de tant en tant. Sons repetitius que s’inicien tímidament fins a trobar el ritme just i que, a mesura que passen els minuts, perden la uniformitat del metrònom interior fins a confondre’s amb els moviments que generen per conduir l’escena en una altra direcció.

Els cossos molt ben exercitats de la ballarina i els seus tres companys no són el suport d’un vestuari especialment sofisticat. La combinació de vambes i peus nus relliguen, quan cal, el moviment i el so.

Tot els ve de dins. Tot ressona fora. El públic respira baixet i es deixa portar per allò que sembla creat en el mateix moment que es percebut.

Aplaudiments. Repetides mostres de complaença. Breus moments d’espera mentre es col·loquen cadires, micròfons i ampolles d’aigua en un espai fins el moment només ocupat per l’expectativa atenta de l’audiència que la dansa transforma. Comença una conversa, conduïda per Bàrbara Raubert, amb la participació de la pròpia Deborah Hay , Jeanine Durning, la seva directora d’assajos, i Louise Dahl i Adam Schütt, que acaben de deixar l’escenari.

La màgia de l’espectacle segueix en el diàleg. Deborah Hay és el centre. Ella respon breument i mira amb insistència a la resta de participants perquè segueixin les seves paraules tan precises com si fossin simples insinuacions.

En un moment donat algú s’atreveix a formular una pregunta ineludible després de la singularitat de l’espectacle que acabem de veure.

- Què és per vostè la dansa?

- És allò que el ballarí i la ballarina fan quan ballen.

De sobte, com un llamp, percebo amb total claredat aquest espai màgic, misteriós i alhora evident, del qual acabem de despenjar-nos amb el nostre aplaudiment col·lectiu. La ciència és allò que fa un científic quan treballa, l’escriptura és allò que fa una escriptora mentre escriu, la música és el que passa en el moment específic del concert, de l’assaig, de la composició, la filosofia és allò que passa quan una persona pensa...

No puc dominar l’emoció. No trobo cap excepció a la regla que acaba de ser formulada per la Deborah i la Jeanine de forma combinada.

Quan torno l’atenció a la sala, sento. “... m’interessen les preguntes i sostenir-me en elles. No em calen les respostes”. I recordo com els nens i nenes de pocs anys són capaços de mantenir obertes qüestions fonamentals que els creuen com a estrelles fugaces i segueixen jugant sense més.

I torno a escoltar: “No sé què és la bellesa... La percebo i em rendeixo a la seva presència!”, està dient la Deborah.

Quan surto al carrer, necessito caminar fins a casa malgrat la foscor i el fred. Vull que The Match ressoni dintre meu. Els carrers són plens de terrasses on la gent sopa eludint la incomoditat de la nit hivernal. Tenen por del contagi de la malaltia que circula pel món sencer. Les arts contagien amb la mateixa força que els virus, em dic a mi mateixa, només que el seu és un contagi d’energia que jo reconec amb el nom de la humanitat dels humans.

Deborah Hay, que ha sostret la música de The March, permet un so combinat de diverses partitures de Laurie Anderson en la coreografia Figure a Sea que es veurà també aquesta setmana al Mercat de les Flors. Tot plegat passa en les sales que porten per nom Pina Bausch i Maria Aurèlia Campany. Miquel Barceló, a la cúpula que corona l’edifici transforma els pètals de les flors — que havien estat les primeres residents de l’indret— en pàgines de llibres...

Degustar les arts, llegir, escriure i ser amatent del moviment i del so i de totes les seves formes diverses que tenen de combinar-se i perseguir-se, és la millor forma de saber que hi ha un espai màgic que s’obre quan vivim la nostra vida, és a dir quan fem allò que fem quan vivim. Com seria tot plegat sense aquests moments d’il·luminació que, de tant en tant, afloren sense preavís.