Quin és l’encant d’aquesta exposició?

Just acabo de sortir de la dutxa i una jove periodista em diu de dret: quin és l’encant d’aquesta exposició?

Trigo uns instants a saber que m’està parlant de NOMÉS D’ANADA de Piero Sacchetto oberta fa pocs dies al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí. Probablement m’ho ha dit, però jo he arribat a l’escolta uns moments després que ella a la parla.

Li responc: puc trucar-te d’aquí uns minuts?

Penjo el telèfon i sóc conscient de la dimensió del regal que acabo de rebre. Mentre vaig treballar al Museu d’Art Contemporani de Barcelona em vaig acostumar als periodistes que preguntaven pel preu de les exposicions només d’arribar a les rodes de premsa. Al cap d’un temps, quan no era la primera pregunta, jo, internament, ja l’esperava.

Avui, en canvi, una veu desconeguda, amb accent tarragoní, em fa la pregunta que sempre he volgut sentir.

Em vesteixo, em preparo un cafè, en bec uns glops i torno la trucada.

Explico el projecte de dalt a baix, des que vaig visitar al pintor a casa seva l’any 2017 fins la setmana passada que les teles es van penjar al Museu de la Vida Rural havent passat primer pel Museu d’Història de la Immigració de Catalunya a Sant Adrià del Besòs. I poc a poc, amb l’estímul sempre present de la pregunta inicial, trobo imatges que no se m’havien acudit abans i descobreixo dimensions de la sèrie pictòrica que encara no havien trobat el seu lloc en el meu univers lingüístic de curadora de l’exposició.

Parlo de com cadascuna de les pintures que constitueixen NOMÉS D’ANADA ve a ser com una d’aquelles maletes —que la gent de la meva generació recordem i que el MHIC permet veure en el vagó de tren que viu al jardí del seu museu— relligades amb una corda que portaven els treballadors del camp del sud d’Espanya quan arribaven a les ciutats de Catalunya, als anys 1960 i 1970, buscant sobreviure amb una mica més de facilitat.

Em sento explicar per primera vegada com Piero Sacchetto va construir els marcs de les pintures amb estelles de fusta encaixades entre sí perquè poguessin ser-hi o no ser-hi a conveniència, allunyant-se sempre de la magnificació dels marcs convencionals.

Explico també com el pintor va anar seleccionant les sorres amb les quals dibuixar les seves teles, com les va anar tenyint i com la fragilitat dels materials li havia estat necessària per expressar la fragilitat de les vides que creuen el mar imaginant que hi ha una altra riba més segura. I acabo dient com jo mateixa he vist als visitants de l’exposició sentir a la seva pell, als ulls, la seva pròpia fragilitat.

He seguit parlant amb la periodista de l’agraïment que sento cap al Piero i cap els museus que han acollit la mostra perquè ens brinden un nou llenguatge per referir-nos a temes tan difícils d’afrontar, tan inhumans, com és el desplaçament forçós de pobles sencers.

Finalment li he parlat dels petits trencaclosques de colors que formen part també de l’exposició i que, en moure les seves cares sempre encaixen suggerint imatges noves que no donen cap pista sobre si obren o tanquen camins.

Gràcies a la pregunta inicial he pogut formular la frase: laberints d’incertesa són les obres que s’exposen. Tenen, però, el seu encant: contemplats amb l’ajut de la conversa en veu alta entre els visitants, són un antídot contra la por i una font d’energia per fer front al nostre món contemporani.

Una bona pregunta és un regal. Avui jo he rebut el meu. Gràcies jove periodista tarragonina!