El caminar de les ciutats

El seguia des de feia anys com a ballarí però no el coneixia personalment. En el nostre itinerari quotidià, de tant en tant, ens creuàvem. Així que el veia, m’aturava de cop. El carrer es transformava per a mi en un escenari mentre ell, en Cesc Gelabert, caminava sense saber-se observat. Em fixava amb molta atenció en la subtilitat amb la qual ell es desplaçava. En aquell moment, els altres vianants sempre em semblaven pesos pesants. 

El caminar d’en Cesc Gelabert transmetia aquella presència dels grans actors que es guanyen l’audiència des del moment que apareixen en escena. En perdre’l de vista em costava refrenar el desig d’aplaudir. 

Durant una estona em movia amb un insòlit grau de consciència sobre l’acte mateix de caminar fins que lentament les trifulgues del dia tornaven a apoderar-se de mi i seguia endavant, com tanta gent, recolzant el cos en el cap més que no pas en els peus. 

Quan la història es repetia dies després, tornava a preguntar-me si la diferència entre el caminar del ballarí i el meu podria venir del ritme que marca la respiració — i que la música i la dansa alimenten. 

Recordo aquesta anècdota ara pel fet que, des de fa uns mesos, el caminar de les persones ha passat a ser un tema de l’agenda pública. Fins i tot l’horari de passeig va quedar durant un temps en mans de les més altes autoritats de l’estat. Un gest insòlit des de tot punt de vista. 

La mobilitat, referida ara a la salut de la població, ha desvetllat les virtuts del caminar que havien anat quedant soterrades sota totes les formes de transport que avui conformen la vida de ciutats i pobles. 

Potser sigui, doncs, el moment de recordar Robert Musil quan a la seva novel·la L’home sense qualitats escrivia: "A les ciutats se les coneix, com a les persones, pel caminar". Ara, gairebé cent anys després, torna a resultar significatiu el que va ser publicat el 1930. 

Quan es va fer evident que només confinant la població es podia fer front a una pandèmia que s’estenia sense control, les autoritats van regular les sortides de tothom i les ciutats van canviar el pas i, a través de les xarxes, van posar a disposició de la ciutadania els fons patrimonials, els arxius culturals, els tresors acumulats i conservats als teatres, auditoris, centres de recerca científica, biblioteques, museus... 

La primera reacció semblava molt lligada al fet que, en no poder rebre els usuaris dels serveis que ofereixen, els nuclis urbans perdien també el seu ritme. A més, s’esperava amb consternació que un cert núvol fosc planés sobre una població que havia de quedar-se a casa, acostumada com estava a una vida frenètica. 

Així que, ben aviat, es va articular un nou nexe d’unió entre les reserves dels centres culturals i els públics confinats a casa. 

La cultura enllaunada va tornar a primera línia i, durant unes setmanes, semblava que el món, girant lentament sobre ell mateix deixava veure la història humana com una pel·lícula de pel·lícules composta d’esdeveniments de tota mena, el resultat dels quals era justament el nostre present. 

Com alterarà aquest moment de claredat la vida de les nostres ciutats? Com podrem fer que oxigeni la nostra respiració de ciutadans i ciutadanes? Com es transformarà en aprenentatge allò que ens va caure al damunt com una de les plagues que estudiàvem a les classes d’història? 

Ara que ja comencem a saber que la pandèmia serà més llarga del que semblava, cal una visió més sostenible que prefiguri un futur on siguin corregits errors del passat i on hi càpiga aquest present tan dur de portar per la gran majoria de la població mundial. 

No és possible viure idealitzant el passat ni esperant un futur millor com si el futur no fos el resultat del desig, el coneixement i l’esforç de tantes generacions com hem pogut reviure durant aquests mesos. El present demana a crits una acció decidida d’aquestes ciutats i pobles que contenen els centres culturals de tot ordre on es desplega i s’alimenta la humanitat de tots. 

Si es va poder legislar, fins i tot, el caminar de les persones per atendre la seva salut, què no es podria articular per millorar el caminar de les ciutats? 

Com el caminar de les persones, hi ha ciutats altives i ciutats humils, n’hi ha de supèrbies i n’hi ha de molt amables, n’hi ha de fortament excloents i n’hi ha de acollidores... En definitiva, hi ha ciutats on viure-hi és un plaer i d’altres on esdevé un veritable malson. De tota manera, també com en la vida de les persones, el seu fluir constant fa que el que avui és amable mostri demà la seva cara fosca i al revés. Cal, doncs, estar ben atent i no desaprofitar les ocasions de canvi cap allò que es considera millor en un moment determinat. 

Ara, que el món sencer està confús i es belluga amb tanta inseguretat, s’obre potser un temps de fer dissabte i deixar enrere aquells moviments que agreugen encara més el rostre demoníac del capitalisme ferotge i assajar formes, que ja sabem possibles, d’equitat i llibertat. 

El confinament ens ha recordat que l’aire que respirem podria ser net i que l’accés al coneixement de les noves generacions té possibilitats extraordinàries si el caminar de les ciutats fa ara passos decidits en favor seu. Una sola xarxa protegeix la vida en el planeta. Potser aquest sigui un bon punt de partida per imaginar què li caldria al caminar dels nostres pobles i ciutats perquè els seus habitants aprenguessin a caminar amb una fluïdesa semblant a la que jo admiro en el ballarí, ara bon amic, que segueix fent del carrer escenari.