El plaer de mirar

Què serien els museus sense visitants? En què consisteix la creativitat de l’espectador? Quin és el misteri que s’amaga darrera d’una obra d’art? Què fa que l’art contemporani resulti tan estrany als seus coetanis?

El Plaer de mirar proposa mirar les arts en veu alta. Obrir un diàleg que ens apropi al plaer de la contemplació. És a dir, el plaer de mirar i al plaer de rumiar. Al gust per barrejar històries, on la nostra, la de cadascú, tingui també un lloc. És un llibre pel passejant de les arts. Per aquell que, de tant en tant, sent l’atracció de visitar un museu, i a la sortida pensa que potser hi hauria de tornar més sovint.

Prefaci

Joan Miró – L’acomodador del music hall – 1925

Capvespre. Hall del music-hall. Brillantors i perfums. Riures forçats i somriures amatents. La cortina de fons d’un marró gastat pel temps. Arpillera rude amb afany de vellut vermell. Paisatge indefinit, promesa de color. Contra el fons, l’ull que hi veu en la foscor. Al seu costat, company inseparable, la llanterna que acarona l’ull, cec de llum, de l’espectador que arriba. Xarratera de circ per acomboiar la sorpresa. La cella fina que convida a entrar, la cella poblada, suspicaç d’una propina escassa. Els pèls del bigoti, avenç de la distracció promesa. El gest difós d’investigador sobre el qui arriba. Conquesta del lloc precís pel moment que comença. Somriure d’uniforme. Pensament impenetrable. Vida d’actor, enmig del pati de butaques. Mig persona mig personatge, l’acomodador parla quan camina. Calla quan tanca la llaterna. L’acomodador acomoda la mirada del nouvingut i en fa un espectador. La possibilitat d’emoció està servida.

La història és la barreja de moltes històries. La història de les arts, també. Es la història dels autors i la història dels materials; és la història de les obres d’art i la història dels espectadors; és la història dels marxants i la dels professors universitaris; és la història dels museus i la de les galeries; és la història de la Cultura i la de les cultures; és la història de com allò subjectiu esdevé objectiu; és la història de com el que és particular s’universalitza i l’universal s’encarna; és la història en el seu conjunt vista des d’una cassola de fang; són els fets i les seves interpretacions. La història de les arts és una veritable analogia de la història humana.

Le vent se lève!… Il faut tenter de vivre!
L’air immense ouvre et referme mon livre,
La vague en poudre ose jaillir des rocs!
Envolez-vous, pages tout éblouies!
Rompez, vagues! Rompez d’eaux réjouies
Ce toit tranquille où picoraient des focs!

Valéry, Le cimetière marin, XXIV

Llum i taquigrafs

Els museus que col·leccionen i exposen obres d’art poden ser fàcilment comparats a les centrals elèctriques. Perquè els museus són curioses cabines de comandament que possibiliten que molts cables es connectin alhora, moguts per estranys mecanismes, sovint molt allunyats els uns dels altres. Els artistes amb les seves obres aporten la llum inicial que els permet l’existència, que fa que els museus siguin potencialment visibles. Els responsables de les exposicions, recollint aquesta possibilitat generada en un munt de tallers remots, afegeixen la llum ambient, sense la qual les produccions dels artistes no acaben de configurar-se com a obres d’art. Els visitants, cadascun en particular, en contemplar-les, posen en acció els reguladors d’intensitat, fins a trobar el punt adient en cada cas.

Quan tot està en marxa, les centrals elèctriques, anomenades museus d’art, constitueixen una part important de l’enllumenat d’un públic que busca eixamplar i aprofundir la seva pròpia visió del món. Quan algun dels mecanismes falla, la central produeix foscor -que no és només falta de llum, sinó veritable llum negra- deixant l’estela d’un desig imprecís d’acabar amb les restriccions.

La paraula il·luminar funciona sovint com a sinònim poètic de vivificar. Aquest és també el cas en aquesta metàfora. Fem viure les obres d’art quan l’atracció que ens desperten ens obre la gana de veure-les, fins a poder-les contemplar amb la fascinació que ens demanen.

Però cap visitant no pot ser-ho de debó, si el museu no li facilita la possibilitat de passejar entre les obres amb la comoditat intel·lectual necessària. Si no l’acomoda amb gust entre les seves peces.

El museu és un invent recent, però el visitant està sempre per descobrir.

Magritte – Ceci n’est pas une pipe – 1929

El museu que ens va mostrar, per exemple, la pipa de Magritte per fer-nos entendre que entre les imatges i les coses hi ha diferències substancials, ens ha d’ajudar ara a fer un pas més. Ens cal saber que, avui per avui, el museu ens ofereix moltes coses que cal mirar com a imatges. Quan l’agulla d’estendre de Claes Oldenburg incorpora a la seva mida descomunal la finura de les proporcions i la delicadesa del gest artístic implícit, ens pot fer pensar en la tendresa dels amants que cavalquen sobre els límits d’allò real, fins fer rellevant la provisionalitat de la seva imatge quotidiana.

Claes Oldenburg – Clothespin 4 – 1974

Les imatges que aprenem a llegir en les sales dels museus, poden eixamplar la nostra vida entre les coses, permetent-nos veure-les amb ulls nous, amb la curiositat de saber què passaria si …

És aleshores quan a les llums convé d’afegir el taquígraf. El diàleg és la forma de compartir i fixar percepcions tant amb aquells que com nosaltres visiten esporàdicament museus, com amb aquells experts que han preparat els fulletons informatius sobre les exposicions, han concebut els catàlegs, han disposat amb cura els serveis de documentació del museu.

Mirar obres d’art en veu alta ens permet perdre la condició de passavolants museístics, per d’esdevenir passejants de les arts. És a dir, mantenir l’atenció desperta per les propostes noves que puguin afinar aquesta faceta de la sensibilitat que intenta fugir dels dominis d’allò ja sabut. Que busca deixar-se sorprendre per tot allò que pot suggerir-nos una visió subtil de les agulles d’estendre – per seguir amb l’escultura d’ Oldenburg- que formaven part de les nostres joguines de petits i representen amb extraordinàriaria precisió el lligam de les dones a la vida domèstica.

El museu del visitant és el museu d’un espectador que, a diferència de l’usuari dels teatres i les sales de concert, no trobarà en el museu algú que l’entretingui, fins que no hagi concebut ell mateix l’espectacle. Els artistes segueixen als seus tallers i els organitzadors d’exposicions als seus despatxos.Tan sols la seva emprenta ha quedat incorporada en la porositat de les sales.

L’escena, al museu, és una fina relació que s’estableix entre algunes obres exposades i algunes de les persones que les miren. Només quan és prou potent la invitació a seguir recorrent itineraris diversos entre les sales i les obres, aleshores el museu comença a ser el lloc i el moment per distingir els primers indicis del plaer de mirar. I aleshores, en reconéixer el lloc de l’espectador, podrem entendre que l’artista segueixi al seu taller, i el comissari al despatx.

Sense el visitant, però, no hi ha espectacle. El museu, com el vent que s’aixeca prop del cementiri de Seta, ens ha de permetre probar de viure.

Aquest llibre proposa mirar les arts en veu alta. Obrir un diàleg que ens apropi al plaer de la contemplació. És a dir, al plaer de mirar i al plaer de rumiar. Al gust per barrejar històries, on la nostra, la de cadascú, hi tinguin també un lloc.

És un llibre per al passejant de les arts. Per aquell que, de tant en tant, sent l’atracció de visitar un museu, i a la sortida pensa que potser hi hauria de tornar més sovint.

Les imatges esgarrifoses que els telenotícies ens brinden, malauradament massa sovint, les mirem sense desig, perquè sentim l’obligació de saber què passa al món. I de tant mirar allò que de fet no voldríem veure, potser s’ha debilitat l’interès per buscar imatges noves.

Aquest llibre remet a l’arxiu d’imatges i paraules que ens han fet ser com som i proposa redescobrir el gust d’ampliar les reserves, per tal de fer la vida més comprensible i més humana.