Arts, educació i vida urbana

Comentari al llibre Maestros Antiguos de Thomas Bernhard

Alianza Editorial, Madrid 1999

“Se ven tan pocas personas bien vestidas e inteligentes, dijo Reger”

Quin greu em sap no haver pogut llegir el llibre Alte Meister  de Thomas Bernhard! No l’he pogut llegir perquè no sé alemany (1). Llegint i rellegint la versió castellana, Maestros Antiguos, he pogut adonar-me, però, que poder  llegir Alte Meister de Thomas Bernhard seria raó suficient per aprendre alemany - és ben sabut que les idees no es deixen dir en qualsevol llengua, ni es deixen entendre fàcilment en les traduccions. Però el curiós del cas és que, malgrat no saber alemany, veig Alte Meister en alemany.

Thomas Bernhard construeix les idees a mesura que omple pàgines. Pensa mentre escriu. És, com ell diu del seu personatge Reger, un filósofo privado (2). Les seves idees estan fetes de la barreja material de substantius que assagen diferents formes de relacionar-se entre ells. I jo, des de la meva traducció castellana, no puc deixar d’imaginar les pàgines d’Alte Meister plenes de noms en majúscula, tal i com passa en la poca llengua alemanya que sé. Noms que, durant pàgines i pàgines, es redueixen a un de sol que busca infatigablement acoblar-se amb verbs i adjectius que l’omplin de significació. La persecució és implacable. Trasllueix una necessitat de precisió absoluta, malgrat que la perfecció, com diu Reger repetidament, no existeix: no hay ningún cuadro perfecto, ni ningún libro perfecto, ni ninguna pieza musical acabada... Substantius que es mouen amb la capitalitat de la seva majúscula buscant una frase que els deixi, d’una vegada, ser.

Però a cada pàgina, a cada secció, a cada fragment del text, Bernhard acaba permetent la convivència de totes aquelles connexions que els noms han aconseguit musicar. Cada qualificatiu, cada verb, cada complement trobat, sembla estar il·luminant algun aspecte ocult entre els replecs del nom, dels quals ja ningú no podrà prescindir: ni el pensament de l’autor, ni la caracterització del personatge, ni la comprensió de la lectora (3). Es així com els noms van creixent en la blancor de la pàgina fins que, de tant repetir-se,  perden pes en favor de  les connexions que han establert amb paraules altres.  Les idees, carregades d’aquesta elaboració caleidoscòpica, adquireixen presència física davant els ulls inquiets de la lectora que, mentre llegeix, pot seguir minuciosament la configuració d’un pensament aliè.

 

Los historiadores de arte son los verdaderos aniquiladores del arte, dijo Reger. Los historiadores de arte parlotean de arte hasta que, a fuerza de parlotear, lo matan. Los historiadores de arte matan el arte a fuerza de parlotear. Dios mío, pienso a menudo, sentado aquí en el banco, cuando los historiadores de arte pasan empujando a sus desvalidos rebaños, qué pena todos estos seres humanos, a los que precisamente esos historiadores de arte apartarán del arte, los apartarán para siempre, dijo Reger. La ocupación de los historiadores de arte es la peor ocupación que existe, y un historiador de arte charlatán, y al fin y al cabo sólo hay historiadores de arte charlatanes, debiera ser expulsado a latigazos, expulsado del mundo del arte a latigazos, dijo Reger, debieran ser expulsados del mundo del arte todos los historiadores de arte, porque los historiadores de arte son los verdaderos aniquiladores del arte y no debiéramos dejar que los historiadores de arte aniquilasen el arte en calidad de aniquiladores del arte. Cuando escuchamos a un historiador de arte, nos ponemos malos, dijo, al escuchar a un historiador de arte vemos cómo el arte del que parlotea es aniquilado, con la charlatanería del historiador de arte el arte se atrofia y es aniquilado. Millares, e incluso decenas de millares de historiadores de arte destruyen el arte con su parloteo y lo aniquilan. Los historiadores de arte son los verdaderos asesinos del arte, si escuchamos a un historiador de arte, participamos en la aniquilación del arte, allí donde aparece un historiador de arte, el arte es aniquilado, ésa es la verdad. Por eso apenas he odiado en mi vida nada con odio más profundo que a los historiadores de arte, dijo Reger. Escuchar a Irrsigler (4) cuando explica un cuadro a un ignorante es una verdadera alegría, dijo Reger, porque, en situación de explicar una obra de arte, nunca es charlatán, no es un charlatán, sólo un modesto ilustrador e informador, que deja abierta al espectador la obra de arte, no se la cierra con su charlatanería.

 

Bernhard escriu el que Reger pensa. Escriu el que Reger pensa, tal i com ho pensa. Amb les batzegades pròpies del dubte que caracteritza el pensament. Reger pensa en veu alta. Pensa en veu alta davant dels personatges que configuren amb ell el relat, Irrsigler i Artzbacher, i davant els lectors que, muts com Reger, s’interroguen - de gust o a contracor - sobre aquests substantius que apareixen cada pocs segons acomodant-se a acompanyants diversos.

És fa difícil imaginar que, després de la lectura del paràgraf transcrit, es puguin mantenir inqüestionats termes tals com ‘art’ o ‘historiadors d’art’, tot i que acceptar aquesta provocació profunda pot voler dir, també per a la lectora, anar una i altra vegada amunt i avall del text escoltant com ressonen en el seu interior les connexions establertes per Reger i com van sorgint en ella els exemples i contraexemples propis. Sentir a Reger tal com pensa, pot portar, doncs, a la lectora a embolicar-se amb el seu propi pensament. I, en fer-ho, curiosament pot  començar a compartir la iniciativa insatisfeta - i per això mateix atraient- de l’autor. Potser, fins i tot, no pugui deixar de llegir Maestros Antiguos, com Bernhard no sembla poder deixar d’escriure’l. De fet Bernhard no és permet ni tan sols els respirs habituals entre paràgraf i paràgraf (5).

Als lectors provinents (o fins i tot, representants) del conservadorisme gremial - tan ben instal·lats en els nostres museus com diu Reger que ho estan al Kunsthistorische Museum de Viena- sempre els queda la possibilitat d’arraconar el llibre de Bernhard condemnant-lo per sempre a l’òblit o llençar-lo directament al foc. De fet, ni la història que el llibre explica pot interessar-los.

Reger, pintor y músico y escritor en una pieza, fa trenta-sis anys que, dia sí dia no, va al Kunsthistorische Museum i s’asseu a l’únic banc de la sala Bordone davant de l’Home de la barba blanca de Tintoretto. Des de dos quarts d’onze del matí fins a les dues del migdia, assegut en aquest banc, contempla la pintura, elabora les seves idees o llegeix. A dos quarts de tres de la tarda s’instal·la a l’Hotel Ambassador i escriu. El Kunsthistorische Museum es su lugar de producción espiritual, así él, el Ambassador es, por decirlo así, mi máquina de tratar pensamientos.

El museu és el lloc. El lloc que permet ( a Reger? a Bernhard?) descriure Viena, Viena es un concepto cultural, dijo Reger, aunque desde hace ya tiempo no haya casi cultura en Viena;  el lloc des d’on referir-se a les formes i maneres de la gent, la admiración de los llamados incultos es totalmente natural, la admiración de los llamados cultos, sin embargo, una perversidad francamente perversa, dijo Reger; el lloc des del qual avaluar l’impuls de l’educació ciutadana, sus libros no son más que la basura de dos y hasta tres generaciones, que nunca aprendieron a escribir porque nunca aprendieron a pensar; el museu és un lloc que pot fer lloc a la vida, unas veces somos artistas de la palabra, otras artistas del silencio, y perfeccionamos este arte al máximo, dijo, nuestra vida es precisamente interesante en la medida en que hemos podido desarrollar tanto nuestro arte de la palabra como nuestro arte del silencio.

Els mestres antics que els museus custodien son odiats i estimats per Reger. Son alhora falsos i necessaris, no per la Història - sempre amb la majúscula dels noms comuns alemanys - sinó per la seva biografia, el arte en conjunto no es al fin y al cabo otra cosa que un arte de supervivencia. Els mestres antics, tot i ser mentirosos ayudantes de decoración religiosa de los señores católicos europeos, resulten l’única possibilitat d’ancorar una vida intel·lectual i moral significant: tengo que venir a ver a los Maestros Antiguos para poder seguir existiendo, precisamente a estos, así llamados, Maestros Antiguos.

Però no només els intel·lectuals com Reger van als museus. Ells representen una minoria dels visitants que el museu rep. Avui per avui que l’així dit ‘turisme cultural’ és un negoci, un tant per cent molt elevat dels compradors d’entrades de museu són gent que també ha d’anar al museu, encara que les raons no siguin sempre ben confessables. I no fa al cas que els directors de museu s’acomodin tan ràpidament a tota mena de promoció mercantil del espais que regenten, i immediatament després lamentin, com si la cosa no anés amb ells, la vulgaritat dels visitants.

Després del meu diàleg repetit amb el monòleg de Thomas Bernhard Maestros Antiguos, he arribat a pensar que si els directors de museus, i els conservadors museístics, i els vigilants de sala, i els historiadors d’art, i els crítics d’art i, en definitiva, tots aquells que viuen de custodiar els mestres antics i les obres dels artistes que avui són contemporanis i demà faran part del patrimoni iniciat pels contemporanis de l’ahir, tinguessin Maestros Antiguos per llibre de capçalera, potser la vida a l’interior dels museus - és a dir a l’entorn de les obres d’art i a l’interior dels ciutadans que proben de ser ‘visitants de museu’ - acabaria per esborrar - o si més no, atenuar - aquesta imatge tan depriment de la persona que, individualment desconcertada però socialment obligada, arrossega els peus pels corredors infinits dels museus-mausoleus, passejant la consciència de la seva ignorància o sotmès a la pluja torrencial d’aquells historiadors d’art que confonen parlar d’art amb sentenciar la veritat de cada peça.

Se ven tan pocas personas bien vestidas  e inteligentes, dijo Reger.

 

 

Notes

(1) Una vegada, Kurt Hofmann va preguntar a Thomas Bernhard quin era el seu parer sobre les traduccions de les seves obres a tantes llengües diferents. Una traducció, va respondre Bernhard, és un altre llibre. Ja no té res a veure amb l’original. És el llibre de qui l’ha traduït.

(2) Cal justificar que les cites no siguin traducció de traducció?

(3) De la mateixa manera que llegeixo el llibre en castellà però el veig en alemany, imagino amb més facilitat una lectora que un genèric lector. Potser perquè tinc la impressió que Thomas Bernhard no confon, gairebé mai, ‘bou amb bèstia grossa’.

(4) Irrsigler  recuerda más a los vigilantes de nuestros establecimientos penitenciarios que a un guardián de obras de arte empleado por el Estado, escriu Bernhard per descriure a Irrsigler, el vigilant de sala que Reger coneix des de fa més de trenta anys.

(5) Aprecio el fet que en la traducció castellana s’hagi tingut cura del disseny gràfic del llibre fins al punt d’aconseguir que l’última frase encaixi perfectament amb la distribució dels espais de l’última línia. El relat acaba de ser compacte també gràcies a aquest fet.