Arts, educació i vida urbana

Qui educa a qui?

Històries breus de curta durada

Editorial Eumo, Vic 2013

Qui educa a qui? és una compilació de breus assaigs sobre el món de l’educació escrits com a resposta a comentaris espontanis de nens i nenes que han estat fets sense més a l’escola, a casa, a la platja, a l’autobús…

Cadascun d’ells és una invitació a continuar amb arguments propis un diàleg fructífer amb les nenes i nens amb qui convivim per parentiu, professió o elecció.

«Un regal de mirades i de llum per a una escola orientada a enriquir la vida de les persones.»
Equip de mestres de l’Escola Cooperativa El Puig

«Quan som adults oblidem el que sentíem quan érem infants. Recordar-ho és essencial.»
Ima Sanchís, periodista

«Un viatge que ens apropa a una concepció integral de l’educació fosa amb la vida mateixa.»
Joan Manuel del Pozo, filòsof

«Ni pura observació, ni solemne confessió: el propi soroll de les coses, recollit de manera curosa i amable.»
Xavier Rubert de Ventós, filòsof

«Eulàlia Bosch sap escoltar la conversa dels infants fins a desprendre’n tot el sentit.»
Mary Ann Newman, traductora

Prefaci a la nova edició

Qui educa a qui? històries breus de llarga durada, publicat per primera vegada ara fa deu anys sota el títol Educació i vida quotidiana, va ser escrit per compilar un conjunt de situacions viscudes que el temps havia anat transformant per a mi en històries per pensar, tal i com explicava en el pròleg que vaig escriure llavors.

Ara, responent a la proposta de reeditar el llibre, llegeixo altra vegada les pàgines escrites aleshores des de la perspectiva de tot el que el llibre ha generat i no deixa de sorprendre’m l’ús tan divers que ha arribat a tenir: llibre de text d’escoles de magisteri, paret de frontó per pares novells, quadern de transcripcions per mestres expertes, llibreta d’exercicis per ensenyants en pràctiques, font de records per mares que han esdevingut àvies…

El cert és que, al llarg d’aquests deu anys, he rebut tota mena de missatges contenint històries breus que s’anaven transformant en històries de llarga durada per aquelles persones que me les feien arribar. I, curiosament, cada aportació m’ha fet reviure aquell moment d’escriptura que, interromput moltes vegades per les urgències del moment, va culminar a la Casa Forestal de Sant Martí d’Empúries gràcies a la Beca de Tardor que em va concedir l’Ajuntament de l’Escala. Un privilegi que em va permetre aconseguir aquella distància que es fa necessària per escoltar el ressò de la vida quotidiana en un context vital prou ampli.

L’estada a Empúries va ser per a mi un període de reflexió sobre el procés mateix d’educar, sobre les formes més adients de passar el testimoni cultural d’una generació a la següent, sobre la dificultat de triar els aspectes de la pròpia experiència vital que mereixen ser oferts com a llegat als estudiants que inicien la seva pròpia vida… Va ser una ocasió per pensar altra vegada en un ofici que, potser més que molts d’altres, s’ha de reinventar constantment perquè es sustenta sobre la base d’una xarxa de relacions que demana reajustos constants.

Cadascun dels fragments de converses que van acabar constituint l’eix del llibre era, i segueix sent per a mi, un toc d’alerta sobre la importància del parlar i de l’escoltar en la relació entre els adults i els nens. Si em vaig proposar deixar constància d’aquests moments de claredat pels quals les nenes i els nens passen sense decisió prèvia és perquè em semblava que era una manera de transformar la fugacitat d’una bona pregunta, d’una observació perfectament acurada, en un punt de referència a l’hora de saber qui són aquests interlocutors als quals volem ajudar a créixer i com podem establir amb ells un diàleg fructífer i plaent alhora.

Aquesta m’ha semblat també la música subjacent a les històries rebudes de persones que han volgut compartir amb mi les seves converses.

És en aquest sentit que crec que els lectors i les lectores d’aquest llibre l’han convertit en una mena d’exemplificació d’una actitud docent àmplia que no es limita als ensenyants sinó que s’estén a totes aquelles persones que conviuen amb nenes i nens i estan interessades en la seva educació.

Així doncs, el llibre que ara està per renéixer podria presentar-se, sense més, com l’inici d’una conversa que ha anat aplegant moltes veus i que, com les històries de transmissió oral, no té uns límits gaire precisos.

La primera edició del llibre s’obria amb aquell segon en el qual una mare que està llegint un conte en veu alta es interrompuda per la pregunta: “Mare, tu què mires: el blanc o el negre?”.

Aquesta nova edició, bé podria acompanyar aquest moment amb la darrera història que he rebut, tot just fa uns dies, que parla d’un nen de dos anys i mig que, després de veure a la seva àvia llegir-li contes repassant sempre amb el dit les paraules que deia, se li acosta i assenyalant-li l’escriptura d’una pàgina li diu: “Àvia, parla’m això…”

El llibre que ara es publica inclou també, en forma d’apèndix, un quadern de notes que va néixer sense cap intenció definida més enllà de seguir escrivint pel sol gust de fer-ho, lluny de la pressió que suposa treballar en un text per ser publicat.

En rellegir-lo m’ha semblat trobar en ell alguna cosa d’aquest regust d’espontaneïtat que té l’ús del llenguatge com a mer instrument d’expressió personal. I em sorprèn el fet que molts detalls d’aquest quadern em resulten avui més significatius, des del punt de vista de l’educació, que algunes de les frases fruit de la reflexió volguda que hi ha en el llibre que escrivia amb data de publicació prefixada.

Els dos textos van ser escrits simultàniament. L’un resultat d’una decisió. L’altre, escrit a mà, com un exercici gairebé de dibuix per no perdre el moment present, tan fugaç com ho havien estat les escenes que en el llibre s’anaven transformant en històries.

En diferit, el títol que va tenir des del primer dia aquest quadern, suggereix més que no pas diu. Parla de la ressonància de l’entorn com a contrapunt al procés d’introspecció necessari per qualsevol projecte de creació.

El quadern de notes va aparèixer sense cita prèvia i va tancar-se també sense advertència. Va ser un mecanisme de companyia per fer possible una escriptura volguda que afrontava una mena de dificultats no sempre de bon resoldre. Ara penso, fins i tot, que puc veure’l sense esforç com les crosses que van fer possible trobar un fil conductor a moments tan allunyats els uns dels altres, i tots ells tan distants de l’educació reglada tal com habitualment la coneixem.

Les seves pàgines conserven tota mena de sensacions, de reflexions i de dubtes, inclosos els que feien referència al títol del llibre que, en aquesta nova edició, recupera la proposta original.

Si he decidit incloure’l ara és per respondre a aquells lectors i lectores que han fet del llibre una mena de model metodològic per aproximar-se a alguns aspectes poc evidents de l’educació com a ofici.

En diferit és el present que acompanya, sense fer soroll, a aquesta mena de futur anterior que sembla propi de tota reflexió sobre les possibilitats de transmetre coneixement.

Que siguin les lectores i els lectors qui decideixi sobre l’oportunitat d’aquesta nova trobada entre el llibre ja existent i el text ara incorporat que fa que aquesta nova edició sigui un exercici semblant al que fan els cineastes quan venen les seves pel·lícules en format DVD acompanyades de diversos arxius que expliquen com, quan i de quina manera van ser filmades.

Eulàlia Bosch