Arts, educació i vida urbana

Veure la llum

Una exposició d'Eugènia Balcells a cura d'Eulàlia Bosch

Museu d’Art Contemporani de Barcelona 1997.
Sa Llonja de Palma 1998.
Palazzo Re Enzo, Bologna 1998.

Disseny i maquetació del catàleg: Edicions de l'Eixample

Veure la llum és l’exposició que inaugurà el Servei Educatiu del Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Aquesta exposició, centrada en el color i la forma, ofereix als visitants la possibilitat de transformar una experiència artística en un criteri des del qual afrontar altres obres d’art.

Quadern de llum

 

1

 

Tot és u fins que la llum crea la multiplicitat. Els colors delimiten les formes. Fan l'espai i es defineixen en el temps. Els colors creen les diferències i anuncien el ritme de les paraules. La llum blanca, cúmul de tots els colors, és l'ultravioleta del coneixement.

La llum capturada en una obra d'art afegeix un nou món a l'univers ja existent. Nou blanc sobre negre. Nou negre difuminant el blanc. Colors del sol a l'entorn dels talaiots; colors del foc fixats en les ceràmiques que guarden el gra; colors de terra en la sang que embolcalla un naixement; colors de lluna en les rutes insòlites del futur; colors de vent que barregen blaus i verds fins a trobar el groc; colors del mar, referents del cel. Colors i formes, noms. Noms de colors que qualifiquen sensacions. Percepcions que modifiquen la mirada, el color dels ulls que busquen, dels ulls que dormen protegits en la paleta indescriptible d'un coixí indomable. Colors que es barregen, paraules que es relliguen. Pensaments que ens fan perseguidors eterns de la llum que mai no es deixa limitar.

Obre els ulls, mou-te i veuràs les obres d'art bategar. Fes renéixer altra vegada el ble de llum de l'espelma que, en il·luminar, escalfa.

Que el camí et sigui plaent.

 

2

 

D'on ve la llum? On és la llum? Com es pot arribar a veure la llum? La llum, és el color de les coses? és la velocitat del moviment? és l'espai entre allò que podem percebre? és fum celestial? és obscuritat penetrada?

La llum és el cavall de Troia dels artistes. Dels pintors i escultors que l'empresonen a les seves obres per poder-la contemplar llargament; dels literats i filòsofs que la utilitzen per donar forma a la poesia i al coneixement.

Qui pot pensar en un univers misteriós sense color? Qui pot pensar en un univers acollidor sense forma? Qui pot pensar en un univers humà sense coneixement?

Les arts amb la seva inquietud constant pel color, la forma i el misteri de l'univers reclamen un camí de llum. Reclamen veure la llum i cavalcar el seu raig pels camins incerts del possible.

Veure la llum és una instal·lació artística que, lluny de tota recepta educativa, vol afavorir una recerca individualitzada del present, del passat i del futur de les arts. Voler conèixer les arts és també voler enfilar-se al raig de llum i seguir amb ulls inquiets els camins que els artistes han obert.

Camps de color. Camps de cotó tenyits pel sol amatent del matí. Roses i blaus fins al groc intens de migdia. Blanquinosa hora de la migdiada. Lluita de colors a mitja tarda. Verds potents i blaus suavitzats, grocs encara i tots els colors del roig a punt. Capvespre. Intensitat de color que es desplega fins a fer del cel una paleta inestable que, atentament viscuda, portarà als liles i als violetes fins a arribar potser a una tímida franja de verd, el color que no ha deixat mai de plantar cara al vermell del sol, potent fins i tot quan s'amaga. I quan el sol es pon on van els colors? Quins són els colors de la nit?

Traspassar límits. Això és el que fa la lluna en escombrar el sol. Traspassar el límit del color i fer que les coses siguin formes pures que s'allargassen cap al cel o s'endinsen en la terra fosca.  Entre el dia i la nit, I'ombra. EI terreny incert de les formes de colors. De la pintura que esdevé escultura. De l'episodi del color a la rotunditat de la línia tancada. Sol de foc. Lluna geomètrica. Sol resplendent, lluna endreçada. Dia i nit. Ombres grises que es dissipen en tots els colors del blanc i es recullen al vespre entre el negre clar i el negre fosc.

Vida de llum, exclamació. Vida de fosca, interrogació. Els nens que creixen, noves ombres a l'horitzó. La història de les arts, signes de llum en el camí.

Al museu, el so de les imatges, fet d’interrogació i d’admiració, comença lentament a percebre’s. Quan la llum es veu es pot reconèixer. Així s’escalfa la vida humana en l'univers infinit.

 

3

 

Si cada matí surt el sol, per què veure la llum al museu? La llum no es veu, perquè sempre hi és. O no hi és mai i aleshores s’imagina amb mans expertes.

Els artistes ens permeten veure-la quan la tanquen en la cambra fosca on neixen les projeccions, quan la multipliquen en els colors de les pintures, quan la transformen en jocs de reflexos i ombres en l'escultura. Tots nosaltres vivim en la llum; els pintors, els escultors, els fotògrafs i els artistes que treballen en les noves tecnologies visuals i també molts arquitectes treballen amb la llum. La llum és per a ells un instrument constant. Els colors determinen els espais dels quadres i amb ells les pintures esdevenen narradores d’històries, cúmuls de sensacions, composicions o mostres directes de les relacions possibles entre els colors. Les ombres creen molts dels misteris de les escultures. El pas del dia, la seqüència del temps és la vida d’una escultura instal·lada a l’exterior. El raig de llum projectat a partir d’un filtre de tres colors crea i recrea universos d’imatges que neixen i es fonen en la combinació màgica del vermell, el groc i el blau. L'obscuritat total de la càmera fotogràfica produeix imatges de llarga durada on la llum, fixa un moment del seu recorregut sense començament ni fi.

Qualsevol obra d’art que de debò ho sigui, és un cant a la llum. Cadascú ha de triar els seus camins de llum per descobrir les obres que els artistes ens brinden. La lectura compassada d'un poema l'il·lumina, com l'itinerari atent de la mirada per damunt d'una tela retroba el moment en el qual la llum, feta color, ha quedat empresonada en el quadre. La nit tancada i el migdia resplendent són el nord i el sud de la història de les arts. Veure la llum es un veritable pròleg per a aquesta història.

A Veure la llum, la llum és alhora el camí i el lloc. Sent la instal·lació mateixa un lloc d'art, és també un traç cap a altres llocs d'art, llunyans o propers. És alhora des d'aquí i cap aquí. Des del color fins a l’ús del color que retorna al color mateix.

Si la llum és un concepte permanent en les arts, potser es deu al fet que crea espai, crea lloc i crea llocs; es a dir, remet a la coordenada sobre la qual s'instal·la la nostra vida i mesura els llocs per mitjà del temps, l'altre dels nostres principis vitals.

Barrejats l'un i l'altre, vivim en un medi de llum del qual no ens podem sostreure i que les arts ajuden a veure, a conèixer i a ampliar.

La llum és el tema de la central elèctrica que el museu hauria de ser.

 

4

 

Veure la llum és una exposició nascuda de la col·laboració entre Eugènia Balcells i el Servei Educatiu del Museu d'Art Contemporani de Barcelona.

L'artista al llarg de la seva fascinació constant per la llum, va crear les instal·lacions. Camps de color, on explora la vida dels colors i Traspassar límits, on mostra com les imatges poden ser creades i projectades a través de l’espai sense veure’s restringides a una sola pantalla.

La seqüència dels colors i les formes de les imatges va requerir, molt aviat en el procés de producció, un encadenament de so. Longituds de color i de so combinades per fer aparèixer una certa sensació de llum: de forma i de color. Cadascuna de les instal·lacions descriu la seva trajectòria cap a un moment d’embadaliment únic. Les instal·lacions creen l'espai, l'espectador que ho vulgui ser ha de aportar el temps, temps d'experiència o temps buit d'expectació. Temps de contemplació, temps compassat de ritme musical. Servits l'espai i el temps, l'experiència artística trobarà la seva possibilitat. Podrà actualitzar la seva força.

Entre el blanc i el negre, entre el color i la forma, l'espai irregular del gris. El passatge de l’espectador que s’allibera de la sobreestimulació del carrer  es recull per a la contemplació. El gris que fa confluir les sensacions amb noms que possibiliten el diàleg, que obren un racó per al qüestionament, si l'admiració artística s'ha produït. Un passadís que connecta el blanc i el negre perquè surtin a la llum els colors captius en les obres d'art de la col·lecció del museu. Un passadís que s'obre endins a les propostes essencials d’Eugènia Balcells i s’obre enfora a la història de les arts que el museu ajuda a configurar.

L'artista, en la concentració del seu estudi, imagina, modela, escolta i enregistra, dibuixa imatges de llum i transforma L'esforç en paisatges de vida humana. El museu es deixa subjugar per la centralitat de la proposta. Nota la seva força i la reconeix com una font d’energia que tenyeix d’una tonalitat nova les reserves artístiques escrupolosament guardades.

La idea de passadís gris entre Camps de color i Traspassar límits és l'aportació que el museu vol oferir al visitant. Per un moment, de forma modèlica, el camí d’accés a les instal·lacions, concebudes com una de sola després de la col·laboració de l’artista amb el museu, assenyala alhora un nou itinerari de recorregut per les obres del museu. Pot alguna obra d'art escapar a la mirada que busca la llum que l'obra amaga?

Veure la llum és veure els colors i veure la persecució a la qual Eugènia Balcells els sotmet per tal que es trobin, es fonguin entre ells, s'anul·lin, es mantinguin purs i trastoquin les nostres ombres fins a fer-nos dubtar del to de la nostra pròpia pell.

Veure la llum és veure com el raig de llum pot fer viure imatges brillants en el si del negre més absolut.

Veure la llum és la barreja del món subtil de la poesia i la presència descoberta dels mecanismes ocults que ens la fan comprensible. És el món de les plomes al vent i dels cubs perfectes que se succeeixen i s'intersequen.

Veure la llum és passar de les imatges als sons i dels sons a les paraules. És tenir la llum davant dels ulls i tenir-la dins, creant espais interns de claror.

Veure la llum és una possibilitat de notar els contorns del món que ens envolta i descobrir que les obres d’art són el veritable camí a les obres d'art.

Veure la llum és també el gris. Així pot mostrar la força del contrast i la capacitat que una obra té de fer reviure, en un instant que busca perllongar-se, la totalitat de la historia de l'art.

Veure la llum és un projecte de col·laboració entre una artista i un museu. Una artista perseverant en alguns temes essencials que tan sols començar s'endevinen com a trencadors dels límits mateixos que l'obra s'imposa. Un museu que té l'educació per objectiu inexcusable. Un museu que sap que el ciutadà esdevindrà visitant habitual si és capaç de reservar dins seu un espai per a ell. Si pot equipar-lo, cada vegada que visiti el museu, amb un nou instrument des del qual poder sentir amb més intensitat l'atracció per les obres d'art. Un museu que sap que a les obres d’art només s’hi pot arribar a través de les obres d'art i que avui, amb Veure la llum, n'ofereix un exemple.

 

5

 

Les obres d'art són camins que apunten cap a la infinitud de l'univers.

Un univers finit on les coses són com són i tenen un nom, que és en ell mateix complet, és un univers tancat. És la complexitat que cada cosa genera al seu entorn la que fa els noms tant clarificadors com misteriosos.

Xarxes creixents d’interrogació fan les arts necessàries. Cap obra n’anul·la cap altra. Cap ritme musical és suficient. Cap color s'acaba en una pintura, cap escultura defineix per sempre l’equilibri. Les escultures són mòbils com les pintures ocasions de color. Per circular entre les obres d'art, algunes han de fer de camí perquè les altres puguin ser llocs. Hi ha, però, tants camins com llocs. Tants llocs com buits. Les obres d'art esdevenen així formes d'accés a les obres d'art. La pintura genera més pintura però sol·licita literatura, al mateix temps que els poemes esdevenen cançons i que el moviment de la dansa s’eternitza en una forma escultòrica. L’actor que recita dibuixa en el clarobscur de l'escenari, com el ceramista espera inquiet el color que adquirirà la peça empresonada en el forn. Les arts fan el món infinit. Infinitament atractiu per a aquells que el descobreixen per primera vegada, i també per a aquells que saben que cada vegada és també una vegada que no havia existit abans.

Llum negra dels vestits dels personatges de Rembrandt, llum blanca dels colls i punys de Velázquez, llum groga i taronja i vermella fins a ser lila de les teles de Turner, llum celestial de Giotto, llum mòbil que penetra els gratacels -com ja vessava per les arestes de les edificacions megalítiques o maies-, llum grisa dels pintors del nord, llum blavejant dels mediterranis, llum atenuada dels orientals, llum marronosa dels cafès de París, llum d'obres i llum de museus. Llum que genera múltiples lluminositats.

 

6

 

Nedar al llarg d’un raig de sol al capvespre. Amb els ulls tancats. Univers de colors. Vermells, taronges i grocs. I encara el blau de l'aigua, el blau del cel. El blanc dels núvols, el fosc del fons. Els ulls tancats. Els colors canviant. Nedant cap a la llum, sense perdre el rastre del sol. Els colors dins l'aigua segueixen el seu curs. Les ombres, en canvi, creen fantasmagories angles de refracció. La llum deixa una estela de colors adherits a les coses. Adherits fins i tot a l'aigua. Als ulls tancats del nedador tardà. Potser també del nedador matiner que surt a rebre el sol. Tots dos, l'un i l'altre, orientats per la mateixa estrella. Tots dos, recuperant el to cromàtic que amenaçava perdre's en l'obscuritat de la nit. Lluny del gris constant, els colors fan les coses diferents, fan l'espai entre elles, matisen les ombres violentes de tot allò que planta cara al sol. Nedar dins un raig de sol és retrobar el foc dins l'aigua. La terra al fons. El cel al damunt. El vent fent incerts els límits dels colors.