Arts, Education and Urban Life

Un lloc anomenat escola

Editorial Graó, Barcelona 2009

Un lloc anomenat escola és un recull de conferències, pensades una a una, en moments diferents i a requeriments de persones concretes que organitzen programes específics relacionats tots ells amb el món de l’educació.

La selecció de conferències feta per aquest llibre respon a tres dels eixos que s’articulen de forma recurrent en els meus projectes: en primer lloc, l’interès per entendre quina mena de testimoni hem de passar a la següent generació i com es pot arribar a fer aquesta transmissió; en segon lloc, la rellevància de les arts enteses com a formes d’accés al coneixement; i, finalment, la certesa que, per no créixer del tot sols, cal que, des de ben aviat, algú ens ajudi a apropiar-nos de certs espais i a personalitzar el nostre temps.

Prefaci a la nova edició

Heus ací una breu història familiar que em ve a la memòria mentre em disposo a escriure sobre la peculiaritat de transformar en textos, l’oralitat que és pròpia de les conferències.

Nens, veniu! correu! és l’hora del TAF! i tots cinc, sortíem disparats al carrer. Era un cerimonial que el pare havia inventat per nosaltres. Rellotge en mà, esperava, assegut al jardí, el moment exacte i quan ens cridava, ho deixàvem estar tot. Sortíem a veure la velocitat. La llegíem en els llums del tren. Sempre molt quiets, com si el més mínim moviment pogués afectar aquella escena de durada ínfima. Per a nosaltres, el pas del tren, cada nit, després de sopar, era una mena de provocació. Crèiem que si de debò ens ho proposàvem, hauríem de ser capaços de veure l’interior dels vagons. Ara l’un ara l’altre, aconseguíem un altíssim estat momentani de concentració. El pare ens havia dit que, des de l’interior del tren, els viatgers ens podien veure i nosaltres no enteníem perquè ells ens eren totalment invisibles. Cada nit ho intentàvem de bell nou. L’únic que aconseguíem, però, era bellugar els ulls al ritme del soroll compassat que feien les rodes en fregar les vies. Estàvem acostumats a veure passar trens. Sovint ens entreteníem comptant els vagons que podia arrossegar un comboi de mercaderies. Els trens per nosaltres eren una barreja de longitud i força. El TAF, en canvi, era tot una altra cosa. Va aparèixer un bon dia, de fet una nit, i el nostre pare ens el va oferir com a misteri. Passava per nosaltres? Hauria passat igualment si no l’haguéssim estat esperant? Continuava passant a l’hivern, quan la nostra família era a Barcelona?

 

El pas del TAF va tornar-me a la memòria de cop, molts anys després, quan, asseguda en el pati de butaques d’un petit cine de barri, vaig veure Tren de sombras, la pel·lícula de José-Luis Guerín. A la sortida del cine, em vaig adonar que guardava dues imatges sobreposades d’aquell ritual antic a través del qual els meus germans i jo varem començar a relacionar-nos amb els trens d’alta velocitat. D’una banda, una foto fixa de tons sèpia (tots nosaltres quiets l’un al costat de l’altre al mig del carrer) i de l’altra la pel.lícula extraordinàriament fugaç d’una línia de llum blanca creuant la negror de la nit.

Tren de sombras contestava d’alguna manera aquell desig infantil tantes vegades reconegut de voler veure els passatgers del tren. La resposta que oferia, però, resultava ser un imnmens sac de preguntes que nosaltres, de petits, no ens havíem fet mai, com a mínim que jo recordi: qui éren aquelles persones que seien unes al costat de les altres en els bancs del tren? què tenien a veure entre elles? on anaven? d’on venien? per què viatjaven?

Tren de sombras és un exercici de lectura d’un món de llums i ombres que ha quedat tenyit de sèpia. És un sil·labari emocional que sospita que cada gest atrapat en una fotografia és el desllorigador d’un moment ple de vida i d’energia. A més, la pel.lícula té la tenacitat i la paciència de fer accessible aquest passat amb la màgia combinada de l’assaig i l’error. Nosaltres de petits, quan vèiem passar el TAF, desitjàvem amb molta intensitat llegir les ombres que s’amagaven darrera la taca blanca de llum que descrivia el tren.

Aquesta experiència infantil, retrobada després gràcies al cinema, torna a fer-se’m present altra vegada quan penso sobre les conferències fetes els darrers anys. Des del faristol, quan s’apaguen els llums –l’índex de les meves presentacions són gairebé sempre itineraris visuals – sento una gran curiositat per saber qui són les persones que seuen aquell dia a l’auditori i no puc evitar preguntar-me per què vénen? què esperen? què pot haver-hi en una conferència que no pugui trobar-se en un llibre, en una pel·lícula, en la visita a una exposició…?

Em revenen sempre aquelles antigues preguntes que ens fèiem de nens sobre els passatgers del tren, només que ara jo, amb el micròfon a la mà, no em sento ni entre els passatgers ni entre els vianants que s’aturen per veure passar el tren.

La pel·lícula de Guerín, tanmateix, em continua sent útil per pensar que si distingim ombres és que en algun moment hi ha hagut llum i que si la llum és encara visible, les ombres deuen ser en algun lloc. De la mateixa manera, exposar les pròpies idees al contrast públic obre la possibilitat de seguir-ne el rastre més enllà del que en un primer moment semblava previsible. Permet descobrir aspectes que la veu baixa considera massa evidents o amaga per massa complicats.

2.

Algú parla a l’altra banda del fil telefònic. Parla d’un programa, parla d’un públic, parla d’un dia, mai no acaba d’acotar un tema, descriu una ocasió… Mentre la persona parla, jo escric algunes paraules soltes desendraçadament, sobre un full ja ple d’altres anotacions. Un full d’aquells que hi ha vora el telèfon i expliquen millor que cap altra cosa el transcórrer d’un dia feiner. Tracto d’imaginar per què, per a qui, quan, on. Acabo per decidir.

Quan penjo el telèfon, deu minuts d’escriptura ràpida. Imatges, records, citacions… Obligació o oportunitat?

Els dies següents, de forma sincopada, comença la persecució d’una primera frase, que arriba o bé que es resisteix. Després pausa. Dies, setmanes o mesos, la conferència sol·licitada viu en estat de pausa. Forma part d’una música inaudible però present. Torna a sonar quan arriba el moment de la preparació. Mai no comença aleshores, només retorna al primer pla.

La primera frase espontània escrita seguint el fil de la proposta no sempre resisteix quan arriba l’hora. Però m’és gairebé impossible no tenir-ne cap i acceptar. La primera frase és el pas d’una possibilitat a un compromís.

Així és com cada conferència neix única. Per ser dita un dia, en un lloc, per a una gent, en el marc d’un programa. Així és com queda impregnada de la seva pròpia singularitat.

Quan comença a sonar en veu alta, s’adhereix a l’expectativa dels oïdors o va esmunyint-se entre la gent fins a perdre’s en la foscor. Si troba el seu nord va suggerint-me tantes preguntes com respostes sembla que aporti. Si no aconsegueix de crear l’escalfor necessaria, aleshores o bé la pausa no ha estat prou intensa o bé la primera frase contenia un camí equivocat.

Fer una conferència no és com fer classe cada dia. La possibilitat de comunicació és fugaç. Cal arrossegar amb ella el pes del lloc on se celebra, unes vegades tan favorable, d’altres molt desavinent. Cal imaginar amb detall un destinatari entre el públic. Cal desitjar ser allà, a més de ser-hi.

Les conferències que s’apleguen en aquest recull varen ser pensades una a una, en moments diferents i a requeriment de persones concretes que organitzaven programes específics, tots relacionats amb el món de l’educació. Varen néixer, doncs, com a propostes per a ser dites en veu alta davant d’una audiència que, en un cert moment, seria convidada a comentar-les.

També avui, per a mi, és sorprenent veure-les traduïdes totes a una sola llengüa i incloses en un text que al lector li pot semblar definitiu, quan, de fet, jo visc una conferència com una activitat amb un cert caràcter provisional, perquè requereix múltiples rectificacions que habitualment es perllonguen fins un instant abans de ser dites – si no acaben l’endemà en forma de notes a peu de pàgina.

Una conferència no és un assaig ni una narració. Una conferència és per a mi un moment concret de reflexió que es decideixo compartir amb un grup de gent interessada. És per això que sempre és un relat obert, susceptible d’estendre’s o d’escursar-se i que, si hi ha sort, pot arribar a suscitar en mi mateixa un moment d’il·luminació. Un desig de tenir encara una altra oportunitat. La propera, sempre penso, serà bona.

3.

La selecció de conferències feta per a aquest llibre respon a tres dels eixos que s’articulen de manera recurrent en els meus projectes: en primer lloc, l’interès per entendre quina mena de testimoni hem de passar a la generació següent i com es pot arribar a fer aquesta transmissió; en segon lloc, la rellevància de les arts enteses com a formes d’accés al coneixement i, finalment, la certesa que, per no créixer del tot sols, cal que, des de ben aviat, algú ens ajudi a apropiar-nos de certs espais i a personalitzar el nostre temps.

També he tingut en consideració els diversos entorns educatius en els que m’he mogut fins ara. He viscut com a oportunitats els reptes que han significat per a mi invitacions a adreçar-me a públics poc habituals o a audiències de llocs molt allunyats de la meva realitat quotidiana.

Tot i així, no m’ha resultat gaire fàcil prendre decisions i fer la tria. Les meves conferències es configuren a partir d’un títol que sembla convocar imatges i paraules que busquen formes específiques de compondre’s entre elles. Són el resultat d’un conjunt gairebé infinit de dubtes i de detalls que es barregen amb la experiència vital diària i en aquest sentit passen per moltes vicissituds i per moltes pauses. Cadascuna a la seva manera, totes acaben sent companyes de viatge entranyables. Les que han sortit bé per les ombres que han disipat, i les que han fet fallida per la claredat amb què deixen al descobert arguments poc convincents.

També acaben tenint un pes específic considerable l’audiència i el nivell de complicitat adquirit amb els organitzadors del programa que els fa de marc. Com el públic que assisteix a una representació teatral, a un concert o a un espectacle de dansa, no tan sols són part integrant de l’acte sinó que l’acaben contagiant de tal manera que la conferència mateixa incorpora per sempre l’ambient en el qual s’ha produït.

Algunes de les conferències triades són ja molt antigues i d’altres acabades de pronunciar, però, als meus ulls, totes elles mantenen la seva vigència i les escric, a requeriment de bons amics, per si poguessin servir per aclarir una mica aquest embull educatiu al qual, de vegades, sembla que estiguem condemnats.

Eulàlia Bosch